Or, mont de pietat i microcrèdits

Quan la crisi econòmica es fa insu­por­ta­ble, una sor­tida pos­si­ble és la venda de joies i una altra, la pig­no­ració o l'empe­nyo­ra­ment de béns valu­o­sos. Actu­al­ment, hem vist com tan­ca­ven mol­tes boti­gues, però en canvi n'han apa­re­gut una pila que com­pren or i joies. També els mit­jans de comu­ni­cació donen a conèixer els comer­ci­ants dis­po­sats a com­prar metalls pre­ci­o­sos a més bon preu que els seus com­pe­ti­dors, tot i que no saben quin és. Hi ha un anunci de tele­visió que m'irrita espe­ci­al­ment: el d'un home que està molt con­tent perquè ha venut les seves joies d'or i amb l'import rebut ha com­prat un tele­vi­sor. Els actors són dolents i el mis­satge és fals. La gent que ven les seves joies ho fa per neces­si­tat i no per veure els seri­als por­que­ria de Tele­cinco o Antena 3.

L'or és un metall que em negui­teja, quan es parla d'ell com a inversió. Tinc un anell d'or de casat que no em penso ven­dre, encara que les coses vagin mal dades, i fa anys por­tava una mica d'or a la boca, en forma de fun­des de quei­xals. No tinc res en con­tra de les joies o la uti­lit­zació indus­trial d'aquest metall, però crec que la inversió en or és la més estúpida des d'un punt de vista social, ja que l'or no paga interès, i les pos­si­bles plusvàlues, com a con­seqüència d'un aug­ment del seu preu, només vin­drien si la crisi empit­jora. Com­prar or com a inversió és espe­cu­lar i espe­rar que les coses vagin ben mala­ment per al con­junt de la població. Com més mala­ment vagin, més en pujarà el preu. Ara està bai­xant, cal dir-ho, perquè en anys ante­ri­ors havia mul­ti­pli­cat el seu valor i ara rec­ti­fica.

Deixo al marge els bancs cen­trals dels estats que acos­tu­men a tenir una part de les seves reser­ves en bar­res d'or i que tenen altres raons.

En temps de crisi, res­sus­ci­ten o poden res­sus­ci­tar els monts de pie­tat, que van ser sovint els avant­pas­sats de les cai­xes d'estal­vis. Totes aques­tes en tenien un o el tenen encara, on pots empe­nyo­rar les joies o els objec­tes valu­o­sos amb l'espe­rança de tor­nar-los a recu­pe­rar pel mateix preu que has venut més un interès. La Caixa d'Estal­vis i Pen­si­ons de Fran­cesc Mora­gas es va dis­tin­gir en el pri­mer terç del segle XX perquè dei­xava que les dones que pig­no­ra­ven les seves màqui­nes de cosir les uti­lit­zes­sin al magat­zem on esta­ven dipo­si­ta­des i així poder treure'n pro­fit.

La venda d'or i joies o la pig­no­ració són símbols d'una pobresa que està en el llin­dar de la misèria. En canvi, els microcrèdits estan en la línia de les peti­tes ini­ci­a­ti­ves empre­sa­ri­als, que es pro­po­sen gene­rar uns bene­fi­cis i una petita riquesa. La Caixa d'Estal­vis i Pen­si­ons de Bar­ce­lona té el Micro­bank, que es dedica a la con­cessió de petits crèdits en con­di­ci­ons espe­ci­als.

No crec que tin­gui una taxa de moro­si­tat supe­rior a la dels crèdits ordi­na­ris. Pre­fe­ri­ria veure anun­cis seus que uns de pos­si­bles tau­rons del comerç de metalls pre­ci­o­sos. Pri­mer, perquè indi­ca­rien que un petit empre­ne­dor vol posar-se en marxa. Segon, perquè el Micro­bank és seriós i els comer­ci­ants d'or ho poden ser també, però és un món on et poden enga­nyar.