Érem, Som i Serem

L'acte inau­gu­ral del Tri­cen­te­nari és el mirall més fidel d'aquesta nos­tra Cata­lu­nya. Molta crida a sen­tir-nos ven­ce­dors i sub­jec­tes polítics, molta gràcia con­ju­gant macedònies amb el verb ser (mercès a Miquel Calçada i Toni Soler ara sabem que Érem, Som i Serem: ni el mateix Hei­deg­ger –ses­te­jant en batí a la caba­nya de la Selva Negra– havia intuït aquesta gràcia ontològica tri­nitària). Però entre tanta gran­desa con­cep­tual, la mateixa pobresa de for­mes de sem­pre i l'habi­tual manca de res­pecte per l'art del país. Fa ver­go­nya ali­ena quan, en un acte pre­te­sa­ment solemne, con­tem­plo els com­panys de l'excel·lent orques­tra Ves­pres d'Arnadí endreçant ells matei­xos les cadi­res a l'esce­nari, abans de tocar. Em direu que és un detall tri­vial, però no cal ser un místic per saber que la divi­ni­tat s'amaga entre cas­so­les. No es pot per­me­tre que músics extra­or­di­na­ris del nos­tre país, com ara Dani Espasa o Josep Maria Martí, apa­re­guin davant dels ciu­ta­dans com bidells, endreçant mobi­li­ari. Cap país del món amb una estricta dig­ni­tat tele­vi­sa­ria la inter­venció de la nota­ble soprano Maria Hino­josa sense micro­fo­nar-la com déu mana. Cap nació mínima­ment seri­osa d'Europa per­me­tria que uns can­tai­res des­tros­ses­sin el seu himne naci­o­nal des­a­fi­nant amb gran entu­si­asme. Com podem dema­nar sen­tit d'estat, pre­si­dent, si encara no gosem emprar el timpà? Com podem dir que hem vençut, si som vícti­mes d'aquesta gasi­ve­ria xarona ances­tral incapaç d'enfon­sar la mà a la but­xaca per con­trac­tar un cor pro­fes­si­o­nal per can­tar l'himne? Altra­ment, podríem dei­xar de pagar les llen­ties a redac­tors de TV3 que escar­nei­xen actes com el fune­ral de Thatc­her i començar a pren­dre nota de com fan les coses els països civi­lit­zats. Però vaja, no sé per què parlo, quan tinc la sort de viure en un poble que regala la seva efemèride més impor­tant als capa­tas­sos del gui­nyol i que avisa els seus músics el dia abans de la festa perquè l'ame­nit­zin com si fos­sin el càtering. Té raó el Molt Hono­ra­ble: amb aquest pano­rama, és un mira­cle que exis­tim. Espe­rem sobre­viure també al fastuós tri­cen­te­nari. Érem, Som, i Serem. Amén.