Girona m'enamora

Ricard Vila­de­sau i Caner (gener 1918-gener 2005) ha estat un dels millors músics i com­po­si­tors que ha tin­gut Cata­lu­nya. Era cone­gut com El príncep de la tenora pel gran domini que tenia d'aquest ins­tru­ment. Narcís-Jordi Aragó explica com la cen­sura va vetar un arti­cle a Presència amb el títol El príncep de la tenora perquè supo­sava –a cri­teri dels cen­sors– un insult soter­rat a l'únic príncep, que lla­vors era Joan Car­les de Borbó! Entre la sei­xan­tena de sar­da­nes que Vila­de­sau va estre­nar des­taca la com­po­sició Girona m'ena­mora, enlles­tida l'any 1989, i amb una versió can­tada del mateix autor. La Polifònica de Girona ha escam­pat arreu aquesta versió en mul­ti­tud de reci­tals i con­certs, i la can­ta­re­lla del “Girona m'ena­mora a mi, t'ena­mora a tu, i a tots ens ena­mora” ha fet for­tuna. Des de l'antiga i tra­di­ci­o­nal Girona aimada de Vicenç Bou, aquesta dar­rera ele­gia de Vila­de­sau es va popu­la­rit­zar ràpida­ment com un nou himne d'home­natge a la ciu­tat, tal vegada per l'ale­gria que trans­met i la faci­li­tat del text. Coin­ci­dia, a més, amb l'eslògan ofi­cial Girona m'ena­mora, que durant molts anys ha acom­pa­nyat qual­se­vol referència ciu­ta­dana. El més difícil d'un eslògan és que la gent se'l cre­gui i se'l faci seu. No és sufi­ci­ent que des de l'Ajun­ta­ment es vul­gui adop­tar, sinó que ha de qua­llar entre el poble. La sar­dana can­tada de Vila­de­sau va con­tri­buir deci­di­da­ment a la necessària popu­la­rit­zació de la frase.

Tot anava per aquest camí, fins al canvi muni­ci­pal a Girona, que va pas­sar dels soci­a­lis­tes als con­ver­gents. Els par­tits tenen una fixació malal­tissa: con­si­de­rar que tot el que feien els altres era mal fet i que ells ho can­vi­a­ran i serà molt millor. Més encara: el pas­sat no exis­teix. Sem­bla que tot comença des que “nosal­tres hem entrat a gover­nar l'Ajun­ta­ment; i som geni­als”. Aquesta empenta ini­cial dels qui gover­nen un muni­cipi es mani­festa sobre­tot en can­vis d'imatge, que són els més fàcils de can­viar i els més econòmics. La ciu­tat arros­sega pro­ble­mes gravíssims –com són l'atur i la postració de les empre­ses– pels quals tot­hom passa de pun­te­tes, perquè són qüesti­ons difícils i costa tro­bar el des­llo­ri­ga­dor. En canvi, és més agraït millo­rar –i sobre­tot, can­viar– eslògans, pan­car­tes i dibui­xos i mun­tar esde­ve­ni­ments lúdics i popu­lars. D'un dia per l'altre, Girona ja no va ena­mo­rar, sinó que va emo­ci­o­nar. Ves per on! Començaren a fluir rètols amb aquesta nova qua­li­fi­cació. Ara mateix, Girona emo­ci­ona. I la veri­tat és que aques­tes qüesti­ons les entoma la gent amb una abso­luta indi­ferència. Però ens agra­da­ria conèixer la raó pro­funda que ori­gina aquest canvi. Ara emo­ci­o­nem? No ena­mo­rem? Pot­ser ena­mo­rar és un mot pas­sat de moda o massa tou? Algun entès en llen­guatge ens hau­ria d'expli­car la raó del canvi d'uns mots que ja tenien arrel popu­lar. I si s'ha con­si­de­rat la caco­fo­nia que com­porta haver de pro­nun­ciar dues vocals segui­des, fet que no exis­tia en l'eslògan ante­rior.

Girona, però, és la de sem­pre. I la gent va al seu aire, sense fer massa cas de res. Tot allò que se li doni, però, serà agraït. Només fal­ta­ria.