Cinema a Montserrat

Entre 1955 i 1970 vam viure els anys d'or del cinefòrum. En aque­lla època d'anal­fa­be­tisme cul­tu­ral, les seves ses­si­ons van ser una autèntica escola d'espec­ta­dors. Nas­cuts a Bèlgica molts anys abans. es van escam­par per Cata­lu­nya com una taca d'oli. Vaig par­ti­ci­par en el pri­mer que es va orga­nit­zar a les ter­res giro­ni­nes, a Bes­canó, el 1958, i suc­ces­si­va­ment en més d'una dot­zena de pobla­ci­ons, i con­servo encara les notes de pre­sen­tació de les pel·lícules i els apunts que pre­nia mig a les fos­ques durant la pro­jecció per pre­pa­rar el col·loqui.

No sabia, però, que durant quasi qua­ranta anys, del 1963 al 2000, s'havien cele­brat ses­si­ons de cinefòrum al mones­tir de Mont­ser­rat, a raó de tres o qua­tre l'any, amb el visi­o­nat de 146 films que res­se­guien tota la història del cinema. L'artífex d'aque­lla experiència insòlita va ser el crític Arnau Oli­var, inven­tor d'un altre expe­ri­ment ino­bli­da­ble: els caps de set­mana de La Llan­terna Màgica, cele­brats a Per­pinyà entre 1957 i 1970. Va ser l'abat Cassià M. Just –lla­vors només prior– qui va voler que els mon­jos tin­gues­sin un accés apro­fun­dit en el món del cinema, i Arnau Oli­var va pujar periòdica­ment a l'aba­dia per pro­jec­tar-hi els films i mode­rar els col·loquis. Ell també con­ser­vava els apunts d'aque­lles pre­sen­ta­ci­ons i ara ha reu­nit en un lli­bre, Els cinefòrums de Mont­ser­rat (Base, Bar­ce­lona, 2012), les de 34 de les obres pro­jec­ta­des a la pan­ta­lla del mones­tir, així com els comen­ta­ris poste­ri­ors, far­cits d'eru­dició, de rigor i d'agu­desa. Llàstima que no s'hagin trans­crit, ni que fos en síntesi, les inter­ven­ci­ons dels mon­jos en els col·loquis. M'hau­ria agra­dat saber com havien rebut pel·lícules com ara Mouc­hette de Bres­son, La nit d'Anto­ni­oni, La cai­guda dels déus de Vis­conti, La via làctia de Buñuel, Un tram­via ano­me­nat desig de Kazan o les de Ros­se­llini, Paso­lini, Fellini, Tarkovski, Kies­lowski, Dreyer, Berg­man, Kubrik o Welles. Les seves reac­ci­ons i valo­ra­ci­ons hau­rien com­ple­tat la riquíssima docu­men­tació del volum i hau­rien jus­ti­fi­cat més ple­na­ment el títol. Però fins a cert punts és lògic que aques­tes opi­ni­ons monàsti­ques, pre­sump­ta­ment tan valu­o­ses, for­min part del secret con­ven­tual.