Úrsula Matas

La part diguem-ne xafar­dera de la lite­ra­tura naci­o­nal ens diu que per escriure La Ben Plan­tada (1911) Eugeni d'Ors va pren­dre per model una jove molt par­ti­cu­lar: l'heroïna es diu Teresa, del país però emer­gida de Sud-amèrica, dis­creta amb un punt d'eva­nescència, alta, d'1,85 m –un detall difícil fa cent anys–, inci­pi­ent turista amb la família en un punt de la costa, guapa i amb un lleu des­plaçament del cul cap amunt que li fa les cames una mica més llar­gues tot escurçant-li un pèl el cos. El refe­rent real d'aquesta jove fou Úrsula Matas i Elias (1891-1979), figue­renca nas­cuda a Bue­nos Aires, filla de Pere i Maria, esti­ue­jant a Argen­tona (on conegué Ors), al Port de la Selva i a Roses, i guapa i d'1,79 d'alçària –Déu n'hi do–; del punt de sus­pensió de les nat­ges les cròniques no en par­len. Aquesta Úrsula dis­sabte pas­sat fou evo­cada per Vicenç Pagès en la pre­sen­tació que féu de Plans de futur, de Màrius Serra, al Museu del Joguet de Figue­res. I és que la senyo­reta Matas és un dels per­so­nat­ges secun­da­ris d'aquesta ins­truc­tiva novel·la que té els peus molt posats en la rea­li­tat: la bella figue­renca es rela­ci­ona amb els altres pro­ta­go­nis­tes, les ger­ma­nes Car­bona, el matemàtic Fer­ran Sunyer, els nois que la fes­te­gen... Tot sen­tint pre­sen­ta­dor i autor durant els cinc quarts de la densa i diver­tida lliçó de lite­ra­tura, un hom recor­dava que Figue­res no té cap ele­ment urbà que informi del fet d'haver tin­gut com a veïna la con­creció d'un dels mites més cèlebres de la nos­tra cons­tel·lació literària i ho cele­bri. I un hom ima­gi­nava un cos sen­cer al cap­da­munt d'una pea­nya a la pla­ceta Alta, o un bust a la casa con­sis­to­rial posat a sobre d'un moble..., i una placa a la casa on va viure, al cos­tat de la que asse­nyala on va néixer Dalí, perquè ho feren al mateix edi­fici del car­rer de Mon­tu­riol. Enllà de la cosa literària, Figue­res és ciu­tat turística, i amb el turisme hi posem gòtic, museus...; lla­vors, com és que en el punt exacte on es tro­ba­ren el pas­tor i la sirena no cele­brem que la carn i l'os de La Ben Plan­tada van estar ins­crits al nos­tre padró? Ho hem dit altres vega­des: Figue­res va dei­xar pas­sar els museus del cine i del circ; de Dalí hi ha dues cases, la natal i la de la plaça de la Pal­mera, en fran­ques hores bai­xes quan hau­rien de ser un anar i venir de visi­tants dali­ni­ans (arri­bin-se a Salz­burg i veu­ran com ho pen­ti­nen amb Mozart). Úrsula Matas mereix algun detall que cele­bri i recordi (i informi els que encara no ho saben) que, aquest estiu farà 102 anys, ins­pirà la metàfora literària, cul­tu­ral i política més cèlebre del segle XX.