L'empresa és la clau

En aquests moments hi ha dos cor­rents a Europa amb dos models de pen­sa­ment opo­sats des de la pers­pec­tiva econòmica. D'una banda, els qui defen­sen el model de reta­lla­des cons­tants i de reducció del dèficit i del deute. De l'altra, els qui, com a con­seqüència del can­sa­ment i de la duresa amb la qual molts estan vivint l'ajus­ta­ment, ofe­rei­xen una sor­tida que repre­senta en la pràctica donar un tomb cap a un model amb més presència de la ini­ci­a­tiva pública, amb més impos­tos i més des­pesa pública. Però, des del punt de vista de Cecot, ni una ni l'altra són sor­ti­des reals per enca­rar la recu­pe­ració econòmica.

Ens tro­bem amb un endeu­ta­ment públic molt alt i crei­xent, a causa dels dèficits gene­rats en els dar­rers anys i per la des­pesa i inversió com­pro­mesa que s'ha de pagar, més els seus interes­sos. Alhora s'ha anat assu­mint una part sig­ni­fi­ca­tiva del deute de les enti­tats finan­ce­res insol­vents, les cai­xes d'estal­vis. Dèficits pro­vo­cats per dues raons: per l'irre­fle­xiu crei­xe­ment de la des­pesa i la inversió públi­ques dels dar­rers anys, i per la bai­xada de la recap­tació impo­si­tiva, pro­ducte del des­cens de l'acti­vi­tat econòmica, finançat en part amb ingres­sos que havien d'haver estat con­si­de­rats atípics i no recur­rents. Addi­ci­o­nal­ment amb l'incre­ment d'atu­rats, és a dir, per­so­nes que dei­xen de con­tri­buir per pas­sar a ser recep­tors nets. Cal afe­gir que el sec­tor finan­cer pri­vat també està molt endeu­tat i, per tant, uti­litza tots els recur­sos que té per a reduir el seu propi palan­que­ja­ment.

En aquesta situ­ació no és gaire difícil con­cloure que estem davant d'un cer­cle viciós de manca de liqui­di­tat. I sense liqui­di­tat no hi ha ni con­sum ni inversió, sense inversió no es creen llocs de tre­ball, sense la cre­ació de llocs de tre­ball no redui­rem el dèficit públic i l'endeu­ta­ment públic con­ti­nuarà crei­xent, min­vant encara més la liqui­di­tat d'empre­ses i par­ti­cu­lars. Com ja s'ha vist, la troica no ofe­reix cap sor­tida i els que dema­nen més inversió pública no expli­quen d'on sor­ti­ran els recur­sos o si ho fan, par­len de més càrrega impo­si­tiva, però la rea­li­tat és que amb manca de liqui­di­tat al mer­cat, tot allò que recap­tin de més serà de menys en el con­sum i la inversió pri­vada i, per tant, en el millor dels casos tindrà un efecte neu­tre.

Des de la Cecot cre­iem que hi ha un ter­cer camí, que és alen­tir la necessària reducció del dèficit i l'endeu­ta­ment i abo­car de forma selec­tiva, intel·ligent i no dogmàtica, aquests recur­sos en estímuls al crei­xe­ment econòmic, a faci­li­tar la com­pe­ti­ti­vi­tat, fac­tu­ració i con­trac­tació de les empre­ses. I les seves inver­si­ons. Alhora inver­si­ons en infra­es­truc­tu­res públi­ques de retorn econòmic incon­tes­ta­ble. Aquest esce­nari de cerca de la pro­duc­ti­vi­tat gene­ral i del tei­xit empre­sa­rial, espe­ci­al­ment de pimes, per un cos­tat cre­a­ria llocs de tre­ball, i per tant con­tri­bui­ria a la reducció del dèficit, i per l'altre gene­ra­ria riquesa, que final­ment es tra­dui­ria en més con­sum i en més recap­tació d'impos­tos. Però no som il·lusos, sabem que no només és qüestió de diners. Perquè això fun­ci­oni, a més de diners i bons pro­jec­tes, manca un ter­cer ele­ment, la con­fiança. Una acció de reforma dels temes estruc­tu­rals que aquest país encara té pen­dents, com ara una pro­funda revisió del model de rela­ci­ons labo­rals, del model edu­ca­tiu i de la política d'I+D, abor­dada des d'un pacte d'estat entre els prin­ci­pals par­tits que repre­sen­ten la major part de la soci­e­tat, per­me­tria gene­rar la con­fiança necessària per apun­ta­lar el procés de crei­xe­ment econòmic.