15-M: dos anys

Set­mana de cime­res a Cata­lu­nya i Espa­nya per inten­tar apai­va­gar la crisi labo­ral amb el següent resul­tat: acords de mínims i con­ti­nuar-ne par­lant.

Els més ago­sa­rats opi­nen que són pes­si­mis­tes. Que els mar­ges que pot uti­lit­zar la política cata­lana i espa­nyola són petits per a la recu­pe­ració. El govern català i l'espa­nyol espe­ren nor­mes euro­pees per inten­tar-ho encai­xar als seus ter­ri­to­ris. Men­tres­tant, els experts públi­ca­ment i pri­va­da­ment comen­cen a creure que hi ha d'haver can­vis de lide­rat­ges a l'esti­mada Europa. Uns can­vis que ben segur dona­rien aire nou i més cre­di­bi­li­tat amb vista a la recu­pe­ració.

Tot i això, la pri­ma­vera és calenta i el ciu­tadà està refre­dat. No es veuen enlloc idees ni polítiques, ni sin­di­cals ni patro­nals, que facin fer un tomb a la situ­ació dels sis mili­ons d'atu­rats –900.000 a Cata­lu­nya–. Sovint tot es limita a rea­fir­mar que la situ­ació és greu, pre­o­cu­pant... i altres qua­li­fi­ca­tius uti­lit­zats pels actors públics.

El com­por­ta­ment dels ciu­ta­dans és, afor­tu­na­da­ment, assos­se­gat. El Pri­mer de Maig, excepte en lleus casos aïllats, va ser tran­quil, com ho ha estat el segon ani­ver­sari, aquesta set­mana, del movi­ment del 15-M.

Des­co­nec la maquinària interna d'aquell grup de per­so­nes que va donar algu­nes espe­ran­ces de voler can­viar el món.

Seria injust afir­mar que aquell movi­ment no va ser­vir per res, ja que quel­com en va que­dar, de pro­testa, com ara con­tra els des­no­na­ments, encara que dar­re­ra­ment han estat aju­dats per nor­mes euro­pees i algun toc d'atenció dels par­tits polítics cata­lans.

Sovint el tarannà ciu­tadà és exem­plar, ja que les coses han empit­jo­rat des de fa dos anys, quan va sor­gir el movi­ment del 15-M i es mira­ven de reüll les prin­ci­pals pla­ces de les ciu­tats.

En aquests dos anys han empit­jo­rat les valo­ra­ci­ons ciu­ta­da­nes de govern i opo­sició. La majo­ria de ciu­ta­dans s'han empo­brit. El per­so­nal de la sani­tat, l'edu­cació i els afec­tats de les pre­fe­rents con­ti­nuen mani­fes­tant-se sense que es detecti cap reacció con­tun­dent de la classe política.. Fins i tot el pres­tigi de la corona ha cai­gut, tot i que hi ha alguns movi­ments per cap­gi­rar la imatge que té dar­re­ra­ment la monar­quia.

Després de dos anys del 15-M, ben segur que con­ti­nua havent-hi molts indig­nats. Ara molt més silen­ci­o­sos que fa dos anys, amb motius sufi­ci­ents per pro­tes­tar arran de la dei­xa­desa d'alguns temes polítics, la cor­rupció, l'atur juve­nil i la falta de pro­jec­tes que acla­rei­xin la situ­ació, etc. Tot ple­gat és obser­vat en silenci pels ciu­ta­dans, que sovint han de mirar amb bons ulls com l'ano­me­nada classe política es pres­si­ona a si mateixa i per totes ban­des...