El mateix de sempre

La peri­o­dista Vic­to­ria Prego va publi­car el diven­dres dia 10 al diari El Mundo un arti­cle amb el títol Maoríes en Cataluña. Prego com­pa­rava la con­ducta dels nos­tres diri­gents polítics, que ens engres­quen soro­llo­sa­ment amb la pos­si­bi­li­tat del dret a deci­dir, amb la dels juga­dors de rugbi neo­ze­lan­de­sos que, abans de començar un par­tit, ballen una dansa de guerra maori per inti­mi­dar l'adver­sari però que després, a l'hora de la veri­tat, se sot­me­ten a les regles del joc. Cosa que, segons Prego, no passa aquí perquè “esos lla­ma­dos diri­gen­tes políticos igno­ran las reglas ele­men­ta­les por las que se con­duce una soci­e­dad civi­li­zada. Y, desde esa igno­ran­cia, se lan­zan a decir a voz en cue­llo que no hay tri­bu­na­les ni leyes que se opon­gan a la volun­tad popu­lar.” La peri­o­dista, que més enda­vant con­ver­tia l'expressió volun­tad popu­lar en muc­he­dum­bre, es mani­fes­tava així: “El dis­pa­rate es de tal mag­ni­tud que, inde­pen­di­en­te­mente de su impo­si­ble super­vi­ven­cia en ningún foro civi­li­zado, desa­cre­dita hasta el ridículo a toda esa clase política.”

Es pot estar o no d'acord amb aitals afir­ma­ci­ons, i és evi­dent que Vic­to­ria Prego té tot el dret del món a escriure i publi­car allò que pensa, sabent, com segur que deu saber, que l'escrit pro­vo­carà reac­ci­ons de tota mena. Ara bé, una cosa és plan­te­jar una rea­li­tat a par­tir d'uns prin­ci­pis, una ide­o­lo­gia o una manera de veure-la, i una altra caure en el parany dels tòpics suats, els llocs comuns i els carac­terístics pre­ju­di­cis sobre i con­tra Cata­lu­nya i els cata­lans. I és que la senyora Prego començava el seu arti­cle d'aquesta manera: “Detengámonos un ins­tante en la patética actu­ación del por­ta­voz del gobi­erno catalán, señor Homs, quien, entre los incon­ta­bles sin­sen­ti­dos pro­fe­ri­dos durante su com­pa­re­cen­cia, le ha echado las cuen­tas a la UE para que también Bru­se­las sepa lo que se le debe a Cataluña. Y así, como un ava­ri­ci­oso ten­dero de la Bar­ce­lona mise­ra­ble de pos­guerra...” Només per haver expli­cat quants diners paguem a l'Estat i quants en tor­nen, el con­se­ller Homs es va com­por­tar com un ronyós boti­guer bar­ce­loní de després de la guerra! Penso que l'injuriós símil, injuriós per al senyor Homs, però també per al gremi de boti­guers del Cap i Casal, desa­cre­dita, pel sol fet de cons­ti­tuir el paràgraf ini­cial de l'escrit, la resta del que s'hi comenta. Comenta, dog­ma­titza i pon­ti­fica.