Opinió

Cireres de temporada

La cirera no és una “fruita menor”, i la seva presència gastronòmica i social és rellevant

Per als qui volen fruita de tem­po­rada i de pro­xi­mi­tat, ara és “el temps de les cire­res”, expressió amb què Mont­ser­rat Roig va titu­lar la novel·la amb la qual va gua­nyar el premi Sant Jordi l'any 1976. Les cire­res són una fruita molt apre­ci­ada arreu pel seu color, el seu gust i les seves apli­ca­ci­ons i for­mes de con­sum. Bé que ori­ginàries de l'Àsia Menor, com explica l'escrip­tor i peri­o­dista Álvaro Cun­queiro al capítol De cere­zas y guin­das del seu lli­bre La cocina cris­ti­ana de Occi­dente, es tro­ben a la Medi­terrània i a altres con­tra­des. Una altra referència literària és l'obra tea­tral del dra­ma­turg rus Anton Txèkhov, L'hort dels cire­rers, estre­nada a Mos­cou l'any 1904, on el valor fami­liar d'aquest hort cons­ti­tu­eix un dels eixos de l'obra. També hi ha poe­mes dedi­cats a les cire­res, com els dels angle­sos Robert Her­rick (1591-1674) i Wal­ter de la Mare (1873-1956) o el del nord-ame­ricà Lucien Stryk (1924-2013). La cirera no és una “fruita menor”, i la seva presència gas­tronòmica i social és relle­vant.

A casa nos­tra, la collita té lloc fona­men­tal­ment durant els mesos de maig i juny, i pot durar fins ben avançat l'estiu. Per això, com ens infor­mava el Sor­tim del prop­pas­sat dia 19, Sant Cli­ment de Llo­bre­gat cele­bra aquests dies l'Expo­sició de Cire­res, que con­tri­bu­eix a divul­gar-ne el conei­xe­ment. La comarca del Baix Llo­bre­gat és la pri­mera pro­duc­tora de cire­res de Cata­lu­nya, i la vin­cu­lació de Sant Cli­ment amb aquesta fruita és tan evi­dent que durant la Guerra Civil, en què els sants no eren ben vis­tos, aquesta població, el 1937, va pas­sar a dir-se Cire­rer del Llo­bre­gat. A Cata­lu­nya també hi ha altres cire­res cone­gu­des i apre­ci­a­des, com les d'en Roca, d'Arenys de Munt, les de Bràfim, a l'Alt Camp, i les de la Ribera d'Ebre. També són de Cata­lu­nya les Cher­ries Gla­mour, unes cire­res sin­gu­lars, de gran qua­li­tat i pro­jecció inter­na­ci­o­nal, les més cares del món, produïdes, a còpia de recerca i inno­vació, per l'empresa del Segrià Edoa, que, com ens infor­mava fa uns dies Joan Tort des d'Alma­ce­lles a L'Econòmic, ha acon­se­guit pro­duir-les quan ja s'han aca­bat a l'hemis­feri sud i encara no ha començat la collita al nord. És una de les mol­tes notícies esti­mu­lants que sol donar aquest set­ma­nari sobre empre­ses que se'n sur­ten, i són nom­bro­ses les que es refe­rei­xen al món dels ali­ments, molt con­sis­tent a Cata­lu­nya tant en la pro­ducció primària com en la indus­trial.

També són molt apre­ci­a­des les de la vall del Jerte, zona del nord d'Extre­ma­dura, d'on pro­ve­nen les ano­me­na­des pico­tes. Pre­ci­sa­ment, aquest pro­per mes de juny se cele­brarà a Plasència, a la vora d'on es pro­du­ei­xen aques­tes cire­res, el VII Congrés Inter­na­ci­o­nal de la Cirera, que trac­tarà dels aspec­tes bàsics i apli­cats de la seva pro­ducció, perquè el progrés agro­a­li­men­tari, fins i tot dels pro­duc­tes tra­di­ci­o­nals, neces­sita les apor­ta­ci­ons de la ciència i la tec­no­lo­gia per garan­tir i millo­rar la qua­li­tat dels ali­ments fres­cos i pro­ces­sats. En són un exem­ple els reco­bri­ments de mol­tes frui­tes basats en uns com­pos­tos ano­me­nats sucroèsters, que tenen la funció de man­te­nir la qua­li­tat de les peces de fruita durant l'emma­gat­ze­matge i pro­lon­gar, així, la seva vida post­co­llita si no es poden con­su­mir de pro­xi­mi­tat ni fres­ques. Aques­tes són les for­mes pre­fe­rents de fer-ho, però no són sem­pre pos­si­bles quan volem fruita de tem­po­rada tot l'any, ja que ales­ho­res ha de venir de lluny (és el cas de les cire­res de Xile).

Cent grams de cire­res apor­ten unes 50-70 qui­lo­ca­lo­ries, de 12 a 17 grams de sucres, 1,5 grams de fibra, entorn d'un gram de proteïnes i pràcti­ca­ment gens de greix. Com totes les frui­tes, són riques en mine­rals, sobre­tot potassi i mag­nesi, en vita­mi­nes C, A i àcid fòlic, i en anti­o­xi­dants, i por­ten molt poc sodi. La fruita fresca té un cert efecte diürètic, que en el cas de les cire­res s'obté amb una infusió de les seves cues. Tot i que no té fona­ment la brama que la fruita en gene­ral no va bé per postres, això pot pas­sar a algu­nes per­so­nes amb les cire­res. Són rela­ti­va­ment riques en sucres, cosa que saben bé els ocells que les piquen, i es diu que si això passa a l'estiu amb cire­res molt madu­res i una mica fer­men­ta­des, fins i tot s'arri­ben a embor­rat­xar. Hi ha begu­des alcohòliques, com ara el kirsch, el mar­rasquí o algu­nes rata­fies, fetes a base de cire­res.

Com diu Stryk al seu poema Cire­res, men­gem-les una a una, tren­cant len­ta­ment la seva pell. Malau­ra­da­ment les dar­re­res plu­ges han tren­cat pre­ma­tu­ra­ment la pell de mol­tes cire­res, amb les con­següents pèrdues per als agri­cul­tors, dels qui no sem­pre valo­rem prou l'esforç i els ris­cos que cor­ren.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.