Llet de camella

La llet de vaca és la més consumida a escala mundial. La segueixen, a molta distància, les de cabra, ovella i búfala. Però hi ha zones d’Àfrica i Àsia on se’n consumeix una altra, la de camella, que inclou la de dromedària. La ramaderia de les espècies lleteres, especialment la de les vaques, és objecte de debat per l’important impacte ambiental i ecològic sobre el medi, per bé que a vegades se n’exageren els efectes. La llet de camella podria contribuir a pal·liar aquest problema.

S’estima que al món hi ha actualment uns 35 milions de camells, que es concentren bàsicament a l’Àsia central (Xina i Mongòlia), i dromedaris, que viuen a l’Àfrica del nord i a l’Àsia de l’est, dels quals segurament la meitat són femelles. La producció anual mundial de llet d’aquests animals s’estima entorn d’una mica més de 3 milions de tones. Els primers països productors són Kenya i Somàlia, i els segueixen Mali, Etiòpia, l’Aràbia Saudita i Níger.

El problema del canvi climàtic, que es preveu creixent i que està tenint un efecte important en les nostres formes de produir i consumir aliments, fa que ja hi hagi estudis sobre nous aliments i formes de produir-los. Aquí entrarien les perspectives de la llet de camella en el món occidental. Aquests són animals adaptats a viure en condicions molt precàries. Poden passar períodes sense menjar, però segueixen produint llet, no tanta com les vaques, però amb unes propietats nutricionals ben interessants. En un planeta que, si no s’hi posa remei, evoluciona cap a unes condicions climàtiques de sequera i altes temperatures, la ramaderia basada en un bestiar que subsisteix en un ambient desèrtic pot tenir un paper rellevant.

Ja disposem de dades procedents de diversos estudis científics sobre la seva composició i efectes. Té una mica més d’aigua, i per tant menys components sòlids, que la de vaca; és, doncs, un xic més lleugera, però amb un valor nutritiu important. Conté una mica més de proteïnes, de més fàcil digestió i més similars a les de la llet humana materna. El greix té força àcids grassos insaturats, més saludables que els de la llet de vaca, que majoritàriament són saturats, i aporta menys lactosa. És rica en vitamines A, B, C i E. És destacable especialment la vitamina C, de la qual la llet de vaca és ben pobra. També té un contingut important en calci, ferro, magnesi, potassi i fòsfor. En definitiva, el seu valor nutritiu és una mica superior. A més, conté uns compostos, anomenats pèptids, amb propietats biològiques positives: efectes antihipertensius i antidiabètics, ajuden a millorar les defenses de l’organisme i el funcionament de fetge i ronyons. Per part de minories ètniques, n’hi ha un ús ancestral en regions de l’Àsia central com a coadjuvant del tractament de l’asma, la tuberculosi, la icterícia i altres malalties. No es tracta d’efectes farmacològics, però sí d’un estímul beneficiós de processos fisiològics. Les persones al·lèrgiques a la llet de vaca la podrien provar. I com passa amb les altres llets, hi ha derivats resultants de la seva fermentació consumits en forma de begudes.

L’interès per aquesta llet no és recent. Un article de Josep Maria Espinàs publicat a l’Avui el 1981 (“L’hora dels camells”) i que El Punt Avui, amb la sàvia decisió de tornar a incloure articles seus, va publicar aquest gener, ja es referia a aquestes qüestions. Esmenta que ja llavors les Nacions Unides patrocinaven un programa d’investigació sobre l’aprofitament de la llet de camella i plantejava, per exemple, l’oportunitat de la “repoblació camellera de la nostra ruralia més càlida”. Per adaptar-nos a les condicions del futur del planeta haurem de canviar moltes formes de producció i consum d’aliments. De fet, molts sectors productius ja ho estan fent, encara que no sempre amb la rapidesa i intensitat que caldria. En aquest sentit, les camelles, que es poden criar en zones on la ramaderia vacuna no és possible, hi podrien tenir un paper interessant, encara que, com ja s’ha dit, el seu rendiment és menor que el de la vaca, que produeix uns 30 litres al dia. Una camella en general només en produeix uns 5, però és possible aconseguir quantitats superiors (de 8 a 20 litres). Tot plegat s’haurà d’estudiar més a fons, veure si seria possible obtenir-la a un preu raonable i, si fos així, habituar-nos al seu gust peculiar. A Austràlia ja ho estan fent.