Veïns

Són les peti­tes sorts din­tre de les grans desgràcies: la crisi econòmica ha permès faci­li­tats que, abans, en l'època de vaques gras­ses, eren ini­ma­gi­na­bles. Un amic meu, amb la salut i els ner­vis alte­rats per la con­ducta incívica de dos veïns de l'edi­fici on (encara) viu, va pren­dre la decisió de can­viar d'habi­tatge. Un cop va tro­bar un pis que per situ­ació, qua­li­tat i preu li resul­tava interes­sant, va dema­nar a la immo­biliària dues con­di­ci­ons per aca­bar de valo­rar si el com­prava. Pri­mera: pas­sar una nit sen­cera al pis per com­pro­var si hi havia fres­ses incom­pa­ti­bles amb el des­cans. Segona: conèixer els veïns de dalt i del cos­tat. Tot i que sor­pre­sos, els de l'agència immo­biliària no s'hi van negar. Això sí: el van acom­pa­nyar durant la nit que va pas­sar en aquell habi­tatge buit.

El meu amic no hi va sen­tir sorolls pre­o­cu­pants o sos­pi­to­sos de veïns des­a­fec­tes amb el des­cans dels altres. Que­dava, doncs, l'última prova: conèixer els veïns per tenir-ne una pri­mera impressió. Els dos veïns de replà, un matri­moni de mit­jana edat i un matri­moni jove amb un fill de sis mesos, li van cau­sar bona impressió. La sor­presa des­a­gra­da­ble va arri­bar amb el veí de dalt. El meu amic va tru­car el tim­bre. Un home d'uns qua­ranta anys va sor­tir a rebre'l. El meu amic, men­tre li atan­sava la mà, s'hi va pre­sen­tar com el “més que pro­ba­ble nou veí de baix”. I l'home es va excu­sar edu­ca­da­ment per no donar-li la mà, ja que la tenia bruta “perquè estava ins­tal·lant uns alta­veus a la ter­rassa per tenir-hi fil musi­cal a l'estiu”. Déu està en els detalls. El meu amic en va tenir prou per saber que algú que posa fil musi­cal a la ter­rassa d'un pis és un veí inva­siu, poc con­si­de­rat amb la vida dels altres, capaç de cas­ti­gar-los a sen­tir tot-lo-dia el que ell vol escol­tar. Con­ti­nua bus­cant pis.

És evi­dent que els veïns, per bé o per mal, aca­ben essent peces impor­tants. Un mal veí pot arruïnar-te la vida. La llar, que per defi­nició hau­ria de ser un recés hos­pi­ta­lari, benèfic i càlid, pot trans­for­mar-se en un mal­son ine­vi­ta­ble. Lla­vors: si els veïns són tan impor­tants, ¿per què no esco­llir-los exac­ta­ment com fem amb tants i tants altres ele­ments vitals de la nos­tra vida? Des de la feli­ci­tat de tenir tres veïns immi­llo­ra­bles penso en els meus antics per­so­nat­ges de ter­ror real: el matri­moni de jubi­lats que posava la tele a tot drap i no dor­mia mai, la pare­lla super­guai que ens tor­tu­rava amb els gos­sets pequi­ne­sos, l'etern estu­di­ant de trombó... Tots ells, tor­tu­res legals.