Opinió

L'alternativa federal

El jacobí Estat espanyol s'ha descentralitzat en amplitud i rapidesa com cap altre estat europeu

El debat ter­ri­to­rial –si en diem naci­o­nal el cir­cums­cri­vim a Cata­lu­nya, i convé que sigui al més ampli pos­si­ble– vigorós a Cata­lu­nya, sem­pre viu al País Basc, con­ta­giat amb més o menys inten­si­tat a l'Espa­nya de Madrid i àdhuc a l'Espa­nya pro­funda, con­su­meix unes ener­gies que mili­ons de per­ju­di­cats per la crisi vol­drien veure apli­ca­des a treure'ls del pou. En quina mesura tal debat des de Cata­lu­nya estant resulta neces­sari o útil en l'ofec de la crisi? Hi ha dues visi­ons apa­rent­ment opo­sa­des: la pri­o­ri­tat és sor­tir de la crisi evi­tant mar­ra­des i dila­ci­ons; la pri­o­ri­tat és sor­tir de l'Estat que ens impe­deix sor­tir de la crisi. Per­so­nal­ment, m'incli­na­ria per la pri­mera visió, però en la gra­ve­tat del moment una anàlisi cons­ci­en­ci­osa dels pro­ble­mes que se'ns plan­te­gen exi­geix una ober­tura inte­gra­dora i alhora crítica de les dues visi­ons.

Si hi ha un con­sens polític prou clar en aquesta hora d'incer­te­ses és l'esgo­ta­ment fun­ci­o­nal de l'estat de les auto­no­mies. Les vicis­si­tuds de l'Esta­tut d'Auto­no­mia de Cata­lu­nya del 2006 i dels altres que el segui­ren han mos­trat els límits per moure les línies des de dins del sis­tema autonòmic. Però alerta, la des­qua­li­fi­cació glo­bal de l'estat de les auto­no­mies seria injusta i estratègica­ment equi­vo­cada. El jacobí Estat espa­nyol s'ha des­cen­tra­lit­zat en ampli­tud i rapi­desa com cap altre estat euro­peu. Cata­lu­nya no havia tin­gut mai tan­tes com­petències en l'era moderna com les acu­mu­la­des els dar­rers trenta-cinc anys. A més, el tan deni­grat “cafè per a tots” ha tin­gut l'efecte posi­tiu de con­te­nir o ate­nuar les pul­si­ons recen­tra­lit­za­do­res, car no sols Cata­lu­nya i el País Basc s'han enfron­tat a les ins­ti­tu­ci­ons cen­trals en defensa dels seus drets i com­petències, sinó que també ho han fet Anda­lu­sia, Astúries, Múrcia..., con­for­mant-se així una mena de mul­ti­la­te­ra­li­tat amb l'Estat, que si no supleix la bila­te­ra­li­tat desit­jada per Cata­lu­nya, almenys no l'ha dei­xat en una soli­tud per­de­dora.

El mateix desen­vo­lu­pa­ment de l'estat de les auto­no­mies ha fet sor­gir pro­ble­mes nous tant per les deman­des de les auto­no­mies com per les limi­ta­ci­ons cons­ti­tu­ci­o­nals del model. Són fàcils d'iden­ti­fi­car les dis­fun­ci­ons que, a grans trets, coin­ci­dei­xen amb les rei­vin­di­ca­ci­ons majo­ritàries a Cata­lu­nya i com­par­ti­des en bona part des d'altres auto­no­mies.

Tot i des­cen­tra­lit­zat, l'Estat ha con­ser­vat un poder d'inter­ferència en el govern autonòmic, que és font de con­flic­tes com­pe­ten­ci­als i de lami­nació de sin­gu­la­ri­tats. Això ha impe­dit que arrelés una lle­ial­tat mútua entre totes les parts. Avui la des­con­fiança i el res­sen­ti­ment són gene­rals. Les com­petències hau­rien de deri­var direc­ta­ment de la Cons­ti­tució, mit­jançant, fona­men­tal­ment, una clàusula atri­bu­tiva de com­petències a l'Estat i d'ator­ga­ment de la resta a les auto­no­mies. El finançament autonòmic i la soli­da­ri­tat inter­ter­ri­to­rial no tenen regles cons­ti­tu­ci­o­nals pre­ci­ses i que­den a l'atzar del joc polític de torn. La falta d'un Senat autènti­ca­ment ter­ri­to­rial deixa sense par­ti­ci­pació legis­la­tiva en l'Estat a les auto­no­mies, i sense direcció les rela­ci­ons de les auto­no­mies entre elles i amb l'Estat. I, sobre­tot, les naci­o­na­li­tats, si més no pel prin­cipi inter­na­ci­o­nal de pro­tecció de les mino­ries, han de tenir cons­ti­tu­ci­o­nal­ment garan­tit el res­pecte i l'empara dels seus drets històrics, llen­gua, cul­tura...

Una reforma fede­ral de la Cons­ti­tució dona­ria una res­posta prou satis­factòria a aquei­xes i altres qüesti­ons pen­dents. No serà fàcil la reforma, car s'haurà de con­fe­gir un nou con­sens cons­ti­tu­ci­o­nal, però no és impos­si­ble. Valo­rem l'alter­na­tiva fede­ral, perquè si no és la solució màgica que impe­di­ria tots els con­flic­tes, pau per­fecta inas­so­li­ble en soci­e­tats com­ple­xes en un món com més va més con­vuls, no és tam­poc la pit­jor de les solu­ci­ons ni la que com­porta més incer­te­ses, inse­gu­re­tat, des­gast emo­ci­o­nal, cos­tos pro­hi­bi­tius...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.