Omplir el buit

Buit. Em sento buit. Però com que no sóc ni Pep Guar­di­ola, ni Fer­ran Adrià no em puc aga­far un any sabàtic: no tinc el luxe de ple­gar veles i refer el meu refugi inte­rior. No em puc llo­gar un pis a Nova York, ni omplir audi­to­ris per molt que em senti buit. Només uns pocs esco­llits d'entre els nos­tres líders soci­als poden reforçar el seu lide­ratge aban­do­nant els seus pro­jec­tes d'èxit, la ban­queta del Barça o El Bulli. Ells mar­quen un nou camí, i tant l'Àngel Castiñeira com el Josep Maria Lozano ho han estu­diat des de la seva càtedra de Governaça i Lide­rat­geS d'Esade, i sí, mar­cat tipogràfica­ment, tant la l, com la s majúscu­les, per reforçar aquesta idea dels nous lide­rat­ges com­par­tits, a diferència dels líders del pas­sat en què l'ego era un joc de cons­truc­ci­ons. Em sento buit i he de pagar els gintònics a preus de llen­guado, men­tre a la barra dels Dipu­tats els els posen a preu de botellón. Les senyo­ries ho tenen fàcil per obli­dar totes les refor­mes que abo­ca­ran a tants anys sabàtics forçats. Les exigències de Brus­sel·les per com­plir l'objec­tiu de dèficit a Espa­nya aca­ba­ran tenint regust de gintònic sub­ven­ci­o­nat. Què hi pot haver més buit que això?

La figura del vuit em per­se­gueix, d'ençà que el fotògraf Fèlix Tutu­saus decidís, després que li diagnos­ti­ques­sin Parkin­son, fer una tanda de retrats amb el 8 dibui­xat. El millor disc de l'any, el d'El Petit de Cal Eril, es titula La figura del v/buit. I damunt la taula tinc el lli­bre matemàtic de David Fos­ter Wallace, una breu història de l'infi­nit, amb un vuit aja­gut a la por­tada. (Per cert, espero que Edi­ci­ons del Peris­copi corri a tra­duir-lo al català, com ja va fer amb L'escom­bra del sis­tema.) És aquest b/vuit que emmas­cara el nou i des­ta­rota les car­tes que no lli­guen. Em sento buit i corro fins a l'infi­nit i els mit­jons em cauen fins al garró. Fins a des­co­brir que hi ha molts tipus d'infi­nit, com molts tipus d'intel·ligència a banda de la dels telèfons mòbils. Em sento un vuit que cau i esdevé signe infi­nit de ganes de viure. Em sento buit i forçat a rees­criure el relat perquè, com diu la cançó, el món vist de baix aco­llona.