A cremallengües
Virtuts i profecies del pam
Joan-Lluís Lluís/ jllluis@presencia.cat
uan Vicent Partal va presentar a Barcelona el llibre A un pam de la independència (edicions RBA) un equip de periodistes de Vilaweb va preguntar a alguns dels assistents a l'acte què significava, per a ells, això del pam, aplicat a la independència de Catalunya. Aquesta pregunta il·lustra bé la plasticitat del pam català que, com se sap, és una unitat de longitud que té moltes aplicacions, tant en sentit propi com figurat. El pam, en primer terme, és la distància entre la punta del polze i la punta del dit xic quan tenim la mà oberta, i val a dir, doncs, que varia d'un individu a l'altre. I podria ser que fos justament la bellesa de la seva imprecisió que l'hagi mantingut en vida en català quan, en altres llengües, la mateixa mesura i el seu nom han caigut en desús (empan francès, span anglès, spanna italià). Un imprecisió, però, refutada per l'Institut d'Estudis Catalans que exposa, al Diccionari de la llengua catalana, que la mida estàndard del pam equival “a la vuitena part de la cana, que són 19,43 centímetres”. Dinou coma quaranta-tres centímetres per mesurar el món (o la taula del menjador), avaluar reptes, recordar velles històries i imaginar futurs millors. Deu ser per això que la poesia en fa un ús recurrent tot i que discret –el pam no vol escarafalls–, des Joan Salvat-Papasseit (“Cavallet de cartró de mig pam, tot pintat”) o Josep Maria de Sagarra (“Ulls amb un pam d'ulleres / i ungles més negres que la nit”) fins a Enric Casasses (“El pont de pedra pla mig pam sobre l'aigua”) o Màrius Sampere (“Tot això i res / no val un pam de blau de la misericòrdia”).
A l'origen, com ho explica Joan Coromines al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, pam ve de palma, és a dir, el palmell de la mà, i cita, per il·lustrar-ho, la Crònica de Bernat Desclot: “Aquest rey en Jacme d'Aragó fo lo pus bel hom del món: que él era major que cap altre hom un palm, e era molt ben format.” Aquest palm antic es va mantenir fins a finals del segle XIX, ja que, com ho escriu Coromines, “alguns cercles resclosits es van resistir molt a l'acceptació del canvi de –lm en –m”. I així van imposar palm a un Jacint Verdaguer reticent a conservar una forma que ja veia com a massa arcaica i que segons Coromines escrivia pam als seus manuscrits, tot i que les edicions impreses deien: “Jo us prometia imperis / y ceptres, y vos dono set palms de mar tan sols» (L'Atlàntida) o bé: “L'aixecaran, fent ensalms / amb reblums de quatre palms” (Canigó).
El pam, com se sap, ha donat també locucions i frases fetes molt variades (anar a pams no és fer pam i pipa, i treure un pam de llengua no té res a veure amb quedar-se amb un pam de nas) i em sap greu que hagi desaparegut la forma pamet, en el sentit de cara agradable, com ho escrivia Narcís Oller a La febre d'or quan a un fadrí se li encenien els ulls «quan li passava per la vora lo que'n deya un bon pamet»... I així doncs, el pam serveix a cobrir un gran nombre de necessitats, fins a poder mesurar, com ho ha fet Vicent Partal, el temps que falta per aconseguir la independència. I, jo, si se'm permet, diria que d'aquí ben poc el pam haurà esdevingut un frec de dits; i haver pogut acariciar la independència farà que n'esdevinguem àvidament addictes, i així no podrem recular, és clar, ni d'un pam.
