Virtuts i profecies del pam

Joan-Lluís Lluís/ jllluis@​presencia.​cat

uan Vicent Par­tal va pre­sen­tar a Bar­ce­lona el lli­bre A un pam de la inde­pendència (edi­ci­ons RBA) un equip de peri­o­dis­tes de Vilaweb va pre­gun­tar a alguns dels assis­tents a l'acte què sig­ni­fi­cava, per a ells, això del pam, apli­cat a la inde­pendència de Cata­lu­nya. Aquesta pre­gunta il·lus­tra bé la plas­ti­ci­tat del pam català que, com se sap, és una uni­tat de lon­gi­tud que té mol­tes apli­ca­ci­ons, tant en sen­tit propi com figu­rat. El pam, en pri­mer terme, és la distància entre la punta del polze i la punta del dit xic quan tenim la mà oberta, i val a dir, doncs, que varia d'un indi­vidu a l'altre. I podria ser que fos jus­ta­ment la bellesa de la seva impre­cisió que l'hagi man­tin­gut en vida en català quan, en altres llengües, la mateixa mesura i el seu nom han cai­gut en desús (empan francès, span anglès, spanna italià). Un impre­cisió, però, refu­tada per l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans que exposa, al Dic­ci­o­nari de la llen­gua cata­lana, que la mida estàndard del pam equi­val “a la vui­tena part de la cana, que són 19,43 centímetres”. Dinou coma qua­ranta-tres centímetres per mesu­rar el món (o la taula del men­ja­dor), ava­luar rep­tes, recor­dar velles històries i ima­gi­nar futurs millors. Deu ser per això que la poe­sia en fa un ús recur­rent tot i que dis­cret –el pam no vol esca­ra­falls–, des Joan Sal­vat-Papas­seit (“Cava­llet de cartró de mig pam, tot pin­tat”) o Josep Maria de Sagarra (“Ulls amb un pam d'ulle­res / i ungles més negres que la nit”) fins a Enric Casas­ses (“El pont de pedra pla mig pam sobre l'aigua”) o Màrius Sam­pere (“Tot això i res / no val un pam de blau de la mise­ricòrdia”).

A l'ori­gen, com ho explica Joan Coro­mi­nes al Dic­ci­o­nari eti­mològic i com­ple­men­tari de la llen­gua cata­lana, pam ve de palma, és a dir, el pal­mell de la mà, i cita, per il·lus­trar-ho, la Crònica de Ber­nat Des­clot: “Aquest rey en Jacme d'Aragó fo lo pus bel hom del món: que él era major que cap altre hom un palm, e era molt ben for­mat.” Aquest palm antic es va man­te­nir fins a finals del segle XIX, ja que, com ho escriu Coro­mi­nes, “alguns cer­cles res­clo­sits es van resis­tir molt a l'accep­tació del canvi de –lm en –m”. I així van impo­sar palm a un Jacint Ver­da­guer reti­cent a con­ser­var una forma que ja veia com a massa arcaica i que segons Coro­mi­nes escri­via pam als seus manus­crits, tot i que les edi­ci­ons impre­ses deien: “Jo us pro­me­tia impe­ris / y cep­tres, y vos dono set palms de mar tan sols» (L'Atlàntida) o bé: “L'aixe­ca­ran, fent ensalms / amb reblums de qua­tre palms” (Canigó).

El pam, com se sap, ha donat també locu­ci­ons i fra­ses fetes molt vari­a­des (anar a pams no és fer pam i pipa, i treure un pam de llen­gua no té res a veure amb que­dar-se amb un pam de nas) i em sap greu que hagi des­a­pa­re­gut la forma pamet, en el sen­tit de cara agra­da­ble, com ho escri­via Narcís Oller a La febre d'or quan a un fadrí se li ence­nien els ulls «quan li pas­sava per la vora lo que'n deya un bon pamet»... I així doncs, el pam ser­veix a cobrir un gran nom­bre de neces­si­tats, fins a poder mesu­rar, com ho ha fet Vicent Par­tal, el temps que falta per acon­se­guir la inde­pendència. I, jo, si se'm per­met, diria que d'aquí ben poc el pam haurà esde­vin­gut un frec de dits; i haver pogut aca­ri­ciar la inde­pendència farà que n'esde­vin­guem àvida­ment addic­tes, i així no podrem recu­lar, és clar, ni d'un pam.