El profeta Deulofeu

Segons infor­mava aquest mateix diari, un grup de joves músics, d'aquests que ara pro­li­fe­ren amb èxit, va dedi­car un con­cert a la memòria d'Ale­xan­dre Deu­lo­feu (l'Armen­tera, 1093-Figue­res, 1978). És una gran notícia que les noves gene­ra­ci­ons res­ca­tin el científic empor­danès de l'ostra­cisme a què el van abo­car els seus coe­ta­nis de les acadèmies ofi­ci­als i dels cer­cles del poder cul­tu­ral domi­nant. Puc donar fe del menys­preu amb què alguns his­to­ri­a­dors titu­lats em van par­lar d'ell quan vam publi­car un arti­cle seu a Presència, després d'una tro­bada a la petita cabana de fusta que s'havia cons­truït ell mateix a Ordis i on anava cada tarda a con­rear l'hort i a tocar el violí.

Químic, físic, far­macèutic, d'una per­so­na­li­tat com­plexa i d'una eru­dició acla­pa­ra­dora, Deu­lo­feu ja havia escrit lla­vors vuit volums de la seva Matemàtica de la història, amb una enllu­er­na­dora teo­ria: les soci­e­tats huma­nes evo­lu­ci­o­nen segons uns pro­ces­sos biològics per­fec­tes –nei­xen, crei­xen, madu­ren, deca­uen i moren durant un període de 5.100 anys, bo i pas­sant per grans fases de crei­xe­ment, ple­ni­tud i des­in­te­gració. D'acord amb aquests prin­cipi, Deu­lo­feu feia afir­ma­ci­ons ago­sa­ra­des que el temps no ha fet més que con­fir­mar: l'URSS des­a­pa­rei­xerà coma potència mun­dial en la dècada del 2000, els Estats Units sofri­ran un catàstrofe espan­tosa, Ale­ma­nya serà la nova mes­tressa d'Europa... Lle­gida ara, sota l'ombra de Merkel, la pro­fe­cia del savi empor­danès és esbor­ro­na­dora: “A par­tir de l'any 2000, l'hege­mo­nia d'Ale­ma­nya s'estendrà per tota l'Europa medi­terrània occi­den­tal i sot­metrà els pobles a un nou règim de ser­vi­tud.”

Sos­te­nia també que l'imperi espa­nyol tenia com a data de cadu­ci­tat l'any 2029, moment en què “s'aca­barà la impo­sició unitària i es trans­for­marà en una con­fe­de­ració de peti­tes comu­ni­tats”. Patrícia Gabancho explica què va fer el dia en què ella li va pre­gun­tar si Cata­lu­nya seria inde­pen­dent: “Va aga­far un tovalló de paper, va traçar les seves cor­bes [...], va res­tar en silenci uns minuts mirant el paper fixa­ment [...] «El 2017», va dir, seriós, sense afe­gir cap més mot.”

A veure si aquest cop també l'encer­tarà.