La brossa s'oposa al progrés

Els abo­ca­dors són un pro­blema de pri­mera mag­ni­tud l'abast del qual mai no arri­bem a cop­sar com­ple­ta­ment, entos­su­dits com estem a man­te­nir ben allu­nya­des de nosal­tres totes les qüesti­ons que ens des­a­gra­den. I ho són, pri­mer i de forma més imme­di­ata, perquè tro­bar un emplaçament idoni és con­si­de­ra­ble­ment difícil quan s'han de con­ju­gar les neces­si­tats dels muni­ci­pis als quals cal donar ser­vei (habi­tu­al­ment urgents), la segu­re­tat sanitària, l'impacte medi­am­bi­en­tal i el ter­ror psi­cològic dels habi­tants de la zona, que no volen sen­tir a par­lar de cap infra­es­truc­tura que faci pudor i que no ser­veixi per pre­su­mir.

Però són, sobre­tot, un pro­blema perquè tots els debats que sus­ci­ten els debats ante­ri­ors són només el cim de l'ice­berg, la boira espessa que oculta les mun­ta­nyes for­ma­des pels incomp­ta­bles mili­ons de tones de brossa que produïm cada dia. El debat que ens cal –per damunt de tota la resta i en aquest ordre– ha de ser per deter­mi­nar quins resi­dus podem estal­viar-nos i com hem de ges­ti­o­nar els que final­ment con­ti­nuem pro­duint. I aquesta no és una dis­cussió de saló, ni de tendències de moda, ni tan sols d'una línia política, sinó una dis­cussió urgent, de super­vivència, que ha de ser plan­te­jada a fons a tots els col·lec­tius que orbi­ten al vol­tant de l'acti­vi­tat humana, perquè el pro­blema no és només la gestió dels resi­dus sinó sobre­tot els efec­tes que la fabri­cació dels mate­ri­als i el seu poste­rior aban­do­na­ment pro­du­ei­xen sobre el pla­neta. Ado­nem-nos de la importància i de la difi­cul­tat que té aquest debat en el cas que es plan­tegés exi­gir que els mate­ri­als indus­tri­als fos­sin fabri­cats, en una mesura pos­si­ble, a par­tir del reci­clatge d'ele­ments de la mateixa com­po­sició, o si l'obli­ga­to­ri­e­tat del reci­clatge fos una acti­vi­tat pro­duc­tiva i una nova font d'ocu­pació.

El temps en què el cicle de con­sum era exclu­si­va­ment domèstic i tot el procés es con­den­sava en el femer des­ti­nat a l'adob i a la reu­ti­lit­zació es va esgo­tar ja fa alguns segles. Des de lla­vors fins ara no hem dei­xat de mul­ti­pli­car-nos en nom­bre i en brossa, aquesta d'una manera expo­nen­cial. Atu­rar aquesta tendència no és una qüestió banal. Força menys que la con­questa de l'espai, per exem­ple, encara que alguns pot­ser espe­ren emi­grar a altres pla­ne­tes i dei­xar la brossa aquí, i d'altres aspi­ren a fer-ho a la inversa.