Però, existeix Espanya?

Exis­teix Espa­nya? Ni crec que pugui trac­tar-se d'una pre­gunta, perquè per mi la res­posta no em genera cap dubte: Espa­nya no exis­teix i ni tan sols mai no ha exis­tit. És veri­tat que hi ha una rea­li­tat evi­dent, que és l'Estat espa­nyol i que, si molt em colleu, reco­nei­xeré una etèria rea­li­tat que és el regne d'Espa­nya, però Espa­nya, entesa com a nació o com a uni­tat naci­o­nal, no exis­teix ni ha exis­tit mai.

Hau­rem de dir les coses pel seu nom, com les deien els mal ano­me­nats Reis Catòlics o fins i tot com les con­ce­bien els Àustria. Exis­tia Cas­te­lla quan a l'ori­ent penin­su­lar s'havien con­so­li­dat la corona ara­go­nesa i el Prin­ci­pat de Cata­lu­nya i calia con­tem­plar la no del tot defi­nida rea­li­tat galai­co­por­tu­guesa i, també, el regne de Navarra. Tal­ment, un con­junt d'ens naci­o­nals que mai no aca­ba­ren de qua­llar en un pro­jecte comú, quan el jaco­bi­nisme borbònic –abans que exis­tis­sin els jaco­bins– imposà a la força una rea­li­tat sus­ten­tada en els drets de con­questa. Fa uns tres-cents anys, Cas­te­lla es féu mes­tressa de la península i hi féu valer les seves nor­mes de joc, en què uns mana­ven i altres obeïen, des de la posició de domi­nant i domi­nat. Es forjà el regne dels Bor­bons i una supo­sada uni­tat basada en la força i no pas en la nego­ci­ació.

Exis­teix, doncs, Cas­te­lla. És per això que no podem enten­dre'ns, quan par­tim d'una lec­tura dife­rent de la història, en què, cada vegada més, s'imposa el con­cepte de cas­te­llans con­que­ri­dors, que no poden renun­ciar a res a par­tir d'una lec­tura esbi­ai­xada de la crònica del sud d'Europa dels dar­rers cinc segles.

Sort tin­gue­ren Cuba i Fili­pi­nes que hi havia molta aigua pel mig, men­tre el man­te­ni­ment de la nos­tra rea­li­tat par­tia d'unes fron­te­res més flon­ges. I fins Ifni i Gui­nea dei­xa­ren de ser províncies cas­te­lla­nes. Però, ara, Cas­te­lla sap que sense Cata­lu­nya també s'acaba aquesta falsa coar­tada d'Espa­nya. D'altra banda, per què man­te­nir un con­cepte ine­xis­tent quan cada vegada queda més clar que Cas­te­lla i Cata­lu­nya són com l'aigua i l'oli, inca­pa­ces de bar­re­jar-se per for­mar una solució indi­vi­si­ble. Les naci­ons són el que són, al marge que raons incon­fes­sa­bles les vul­guin con­ver­tir en una altra cosa.