Per quan vingui un altre juny

Quan va tor­nar a Mèxic després de viure a Cata­lu­nya un bon temps, aquell xicot, que era un bon obser­va­dor, expli­cava als seus amics que la lluita final per la inde­pendència hau­ria de començar un dis­sabte de bon matí i afa­nyar-s'hi força per tal que els patri­o­tes pogues­sin tor­nar a casa el diu­menge a la nit o el dilluns al matí per tal de pre­sen­tar-se opor­tu­na­ment a la feina o obrir la botiga amb tota pun­tu­a­li­tat.

És evi­dent que es tracta d'una humo­rada de bona fe, però trac­tant-se d'afir­ma­ci­ons fetes ara fa deu anys, cal reconèixer que el noi havia cop­sat en poc temps el que molts polítics con­su­mats no veien o no s'ani­ma­ven a fer-ho: que el procés sobi­ra­nista, més d'hora que tard, començaria a acce­le­rar-se.

Mal­grat que les estruc­tu­res polítiques més aviat tenien la tendència a con­ver­tir-se en una camisa de força, un bon dia aque­lla figura de la qual abans es par­lava sovint i ara gai­rebé no se l'esmenta començaria a sobre­pas­sar el lide­ratge. Em refe­reixo al poble; és a dir, a les majo­ries nor­mal­ment silen­ci­o­ses i apa­rent­ment pas­si­ves que, si els puja la mosca al nas, com sem­pre per raons ple­na­ment expli­ca­bles i jus­ti­fi­ca­des, poden esde­ve­nir una força extra­or­dinària, però això sí, de vega­des amb mires incer­tes.

Com diuen: mai no man­quen hàbils pes­ca­dors capaços d'apro­fi­tar-se de les aigües agi­ta­des, la qual cosa vol dir que les peces cap­da­van­te­res tenen més obli­gació que mai d'enten­dre i pro­cu­rar el que la gent real­ment demana i reque­reix.

Aquell xicot que feia una vida “nor­mal” va veure venir això que actu­al­ment està pas­sant, però també va cop­sar que el sen­tit de res­pon­sa­bi­li­tat i el res­pecte pel tre­ball, carac­terística de la major part de la ciu­ta­da­nia cata­lana, podria entor­pir el procés en un moment donat si arriba l'hora de jugar-se-la.

Tenim clar que gua­nyar poder d'auto­de­ter­mi­nació ha de sig­ni­fi­car millo­res de tota mena, però no cal dir que no caurà del cel. Encara que sigui una causa justa i legítima, per acon­se­guir-ho s'ha de pen­car i hom s'ha de saber com­pro­me­tre amb el seu futur.

Mal­grat que tot indica que el per­cen­tatge de par­ti­da­ris ja fa temps que és majo­ri­tari, em molesta el pes­si­misme i el vic­ti­misme del qual par­ti­cipa, pel meu gust, encara massa gent. No poso en dubte que els cata­lans han sofert la cri­mi­na­li­tat de for­ces ali­e­nes molt supe­ri­ors. Això ho tinc ben clar, però també és veri­tat que, tal com va sen­ten­ciar Lluís Com­panys, les han anat superant, de la qual cosa poden sen­tir-se molt i molt orgu­llo­sos, però la feina no s'ha de dei­xar a mit­ges.

Falta encara un gran esforç i, “per quan vin­gui un altre juny”, s'han d'esmo­lar ben bé les eines que siguin necessàries.

Per­me­teu-me refe­rir un poeta de la resistència, quan encara hi havia qui podia asse­gu­rar que tot estava per­dut: “La volun­tat de ser vull per cui­rassa/ que cap dard no tras­passa/ per a ferir-me el pit.”

Abans de lamen­tar-nos de tan­tes tra­pe­lle­ries que s'estan fent val­dria la pena pen­sar que mai s'hi ha estat tan a prop i que el començament d'una nova vida ja no es pot dir que sigui impos­si­ble.