Un castell a la riba

Aquell matí, en Jean-Luc i la seva esposa Tània s'havien lle­vat d'hora i es dedi­ca­ven a arren­car les males her­bes del jardí del seu cas­tell. Perquè en Jean-Luc és copro­pi­e­tari d'un cas­tell francès que s'eleva amb les seves tor­res per damunt les aigües del riu Dor­do­nya, a una altura de més de cin­quanta metres, a la loca­li­tat de La Cava, al depar­ta­ment de l'Òlt. Un paratge exu­be­rant. Coses de la vida, en Jean-Luc és la setena gene­ració de pro­pi­e­ta­ris de Bèlcastèl, des de l'edat mit­jana. Però no ens fem il·lusi­ons: avui, pos­seir un cas­tell a títol par­ti­cu­lar és una creu. L'Estat francès no hi ajuda i els pro­pi­e­ta­ris han de córrer amb tota la des­pesa, con­si­de­rant que el man­te­ni­ment és cos­tosíssim. No hi ha més remei que posar-s'hi per­so­nal­ment, arre­man­gar-se i anar per feina.

Doncs, esta­ven els dos engres­cats en el tre­ball, quan van obser­var un helicòpter que no parava de fer vol­tes per damunt del cas­tell. Al cap d'un moment, l'apa­rell va dava­llar i es va posar suau­ment sobre un prat. La sor­presa, però, seria encara més gran: de l'helicòpter en va sor­tir un per­so­natge encor­bat amb aires de secre­tari de pel·lícula. Es va apro­par on eren els espo­sos, suats i mal endreçats, i, sense pen­sar-s'ho gaire, els va dir: “Em pre­sen­taré: sóc l'aju­dant dels senyors Bratt Pitt i la senyora Ange­lina Jolie. Ells són a l'helicòpter jun­ta­ment amb alguns dels seus fills. Fa temps que bus­quen una residència ade­quada a França. Hem sobre­vo­lat el cas­tell i la veri­tat és que han tro­bat que era una ubi­cació ideal. Es pre­gun­ten si els pro­pi­e­ta­ris tin­drien interès a trac­tar la seva venda. Si vostès ho auto­rit­zen, bai­xa­ran de l'apa­rell per visi­tar-lo.”

El matri­moni estava fran­ca­ment ata­ba­lat per la pro­po­sició, però en Jean-Luc no va per­dre el seny. Sense pen­sar-s'hi gaire, va res­pon­dre al per­so­natge: “Miri, aquest cas­tell per­tany a la meva família des de fa set gene­ra­ci­ons. Nosal­tres hi som ara, però després hi seran els des­cen­dents. Gràcies per la seva oferta, però no està en venda.”

El secre­tari va donar mos­tres de no estar acos­tu­mat a les nega­ti­ves, perquè per als famo­sos del cinema, el diner ho pot tot. En Jean-Luc li va dir cor­te­sa­ment que comu­niqués als seus senyors que si un altre dia volien visi­tar-lo, no tin­drien incon­ve­ni­ent, avi­sant prèvia­ment. L'helicòpter es va ele­var, es va per­dre en l'horitzó i no n'han sabut res més.

L'esposa d'en Jean-Luc –la senyora Tània– és de Banyo­les i per­tany a una família molt cone­guda del Pla de l'Estany. El seu pare, Anton Prat, era un per­so­natge sin­gu­lar; la seva mare encara hi resi­deix, i ells fa pas­se­res cons­tants entre el cas­tell, Banyo­les, Per­pinyà, la Vall d'Aran i la giro­nina Viert, llocs on tenen escam­pada la família. Són cata­lans i fran­ce­sos ensems, i la seva sen­zi­llesa és pro­ver­bial.