El present

Si no fos pel pre­sent tot seria fàcil d'enten­dre. El pas­sat no ha estat mai cap pro­blema. Només cal veure amb quina faci­li­tat ens empas­sem les cons­truc­ci­ons simbòliques de la història de les naci­ons, de les d'aquí o de les d'allà. Els esforçats his­to­ri­a­dors en actiu solen tenir com a pri­mera missió des­mun­tar les mito­lo­gies que s'han fil­trat en els ima­gi­na­ris col·lec­tius. La història seri­osa pro­voca des­en­cants, res no cola en blanc i negre quan s'aplica rigor científic al pas­sat. La qüestió és que, sigui més o menys fona­men­tat, vivim amb relats del pas­sat fets a mida del con­su­mi­dor. És com amb l'auto­bi­o­gra­fia, l'art de cons­truir una versió con­ve­ni­ent que esdevé el “nos­tre pas­sat”. El futur tam­poc pre­senta grans difi­cul­tats. A còpia de fe, d'il·lusi­ons o d'escep­ti­cisme, tant se val, podem ima­gi­nar uto­pies o distòpies i creure que ente­nem el futur. “El futur és nos­tre!”, deia un eslògan polític. Carai, carai. Els espe­ci­a­lis­tes en futur han tro­bat la manera de pas­sar l'estona. De fet, és la lúcida res­posta de Beckett a Tot espe­rant Godot. Els entra­nya­bles Vla­di­mir i Estra­gon omplen el pre­sent tot espe­rant Godot que ja se sap que no arri­barà mai. L'ope­ració és de luci­desa exis­ten­ci­a­lista, però també de savi prag­ma­tisme. Tro­bar mane­res d'enten­dre el pas­sat o el futur és a l'abast de tot­hom. En canvi, enten­dre el pre­sent és una ambició impos­si­ble: hi ha tan­tes coses acti­ves que resulta impos­si­ble des­xi­frar-les. Vet aquí la tragèdia dels polítics: haver de fer creure que ente­nen el temps més enigmàtic que és el pre­sent. Pot­ser per això, en aquesta feina, només sobre­vi­uen els que són capaços d'aquesta acrobàcia: ni men­tir, ni dir la veri­tat. Molts no aguan­ten aquesta pressió. El pre­sent, doncs, només es pot viure. No hi ha temps ni recur­sos per enten­dre'l. Això s'ha de dei­xar per a més enda­vant. L'impro­ba­ble lec­tor m'ha d'excu­sar aquest llarg excur­sus. Només volia dir que avui el pre­sent ens porta la nit de Sant Joan i que cal fer cas al gran Sisa: “Que és la nit més curta i el dia més gran: Doneu-me xam­pany!”