Beques estrictes, crèdits amples

Les exigències que el minis­tre Wert plan­teja per acce­dir a una beca uni­ver­sitària s'hau­rien de rebut­jar més per insu­fi­ci­ents que no pas per exces­si­ves o per exclu­si­vis­tes. Per això costa d'enten­dre que tots els col·lec­tius que s'opo­sen al seu pro­jecte de beques coin­ci­dei­xin a pre­sen­tar bata­lla perquè el barem pro­po­sat pel minis­tre espa­nyol se situa en una nota mit­jana de 6,5.

Quei­xar-se d'això només pot sig­ni­fi­car tres coses. La pri­mera, que l'acció política que José Igna­cio Wert arros­sega com a minis­tre d'Edu­cació és una acu­mu­lació d'actu­a­ci­ons i de mani­fes­ta­ci­ons mar­ca­des pels des­propòsits, la manca de diàleg i la impo­pu­la­ri­tat social que ens pre­dis­posa a tots ple­gats a rebut­jar qual­se­vol idea que se li acu­deixi.

La segona –i més greu–, que en aquests rodals encara no hem entès que el rigor, la res­pon­sa­bi­li­tat i l'auto­e­xigència són con­di­ci­ons impres­cin­di­bles per expul­sar-nos del damunt la laxi­tud que ens ha impreg­nat durant els anys de benes­tar fàcil que hem vis­cut i que pot­ser ens han fet con­fon­dre les beques amb sub­ven­ci­ons. Una beca ha de ser, per con­cepte, un estímul i un ajut perquè un baix nivell de ren­des per­so­nals i/o fami­li­ars no impe­dei­xin que una per­sona capa­ci­tada i impli­cada en els seus estu­dis pugui aca­bar-los i cons­truir el seu futur i el de la soci­e­tat a la qual per­tany. És un impor­tant meca­nisme com­pen­sa­dor de les desi­gual­tats soci­als mit­jançant la igual­tat d'opor­tu­ni­tats. I perquè sigui just no es pot apli­car ni renun­ci­ant a un grau impor­tant de res­pon­sa­bi­li­tat i d'impli­cació de l'alumne –cosa difícil de demos­trar per sota del nota­ble– ni negli­gint en la com­pro­vació dels requi­sits econòmics.

I la ter­cera, que la men­ta­li­tat impe­rant –a dins i a fora de les ins­ti­tu­ci­ons admi­nis­tra­ti­ves i edu­ca­ti­ves– sem­bla igno­rar que hi ha altres vies per estruc­tu­rar sis­te­mes d'ajut a la for­mació uni­ver­sitària. Per exem­ple, els que ja s'uti­lit­zen en països més dinàmics on l'admi­nis­tració con­certa amb les enti­tats finan­ce­res vies de crèdit perquè s'hi acu­llin els uni­ver­si­ta­ris que no que­den inclo­sos en el sis­tema de beques per qual­se­vol dels índexs –ren­des o notes–, amb l'únic con­di­ci­o­nant d'haver de retor­nar els préstecs a través de la nòmina pro­fes­si­o­nal, un cop incor­po­rats al mer­cat de tre­ball. És clar que aquesta via és, ara com ara, utòpica al nos­tre país. Per no dir tra­gicòmica.