Considerats

Quan em pre­gun­ten què es pot fer perquè els fills lle­gei­xin, sem­pre els dic que hem de lle­gir els seus lli­bres. Res no motiva tant la mai­nada com veure els seus pares lle­gint el lli­bre que ells aca­ben de lle­gir i del qual són fans. Hi ha pares que ron­di­nen: m'he de lle­gir el Harry Pot­ter? Tots? M'he de lle­gir els Jocs de la fam, en Gero­nimo Stil­ton i el Diari ver­mell de la Car­lota? Uf! Quina man­dra!, diuen. Doncs mira, sí, crec que ens els hem de lle­gir i amb ganes, sense supe­ri­o­ri­tat ni pater­na­lisme, per veure què emo­ci­ona en aquest moment el nos­tre fill i quins mons interes­sen i aju­den a créixer la nos­tra filla. És una manera que no se'n vagin del nos­tre cos­tat, de tenir-los més a prop, com passa amb la tele: no importa tant que en vegin molta sinó que tu la vegis sem­pre que puguis al seu cos­tat.

L'últim lli­bre que hem lle­git tots a casa és Won­der, que és, com diu el títol, una mera­ve­lla que em va emo­ci­o­nar com feia temps que cap història no feia. De què va, Won­der? Doncs de fet va de sen­ti­ments: de com reac­ci­o­nem al davant de la llet­jor o les mal­for­ma­ci­ons de les per­so­nes; de la fra­ter­ni­tat; de les con­tra­dic­ci­ons i les traïcions de l'ado­lescència; de les bur­les irre­fle­xi­ves i de l'odi cap a allò que és dife­rent i cap a qui no com­pleix els cànons; de l'amis­tat entre els nens i nenes, que té una força que res ni ningú no pot parar; de la bon­dat, que a vega­des costa tant; de la por que ens fa als pares –la nos­tra por més gran– que els nos­tres fills patei­xin... Won­der és també un cant a la bon­ho­mia dels edu­ca­dors, a l'amor dels pares, al suport de la comu­ni­tat...

Sí, ja ho sé: el lli­bre és una faula, no parla del món que és sinó del que voldríem que fos. Però cal que de tant en tant algú ens digui com pot ser, el món, i que bé que ani­ria que entre tots el féssim així. L'autora, R.J. Pala­cio, resu­meix aques­tes bones inten­ci­ons en un dis­curs del direc­tor de l'escola: nois –els demana–, cal que sigueu con­si­de­rats amb els altres. Con­si­de­rats, els diu. Quina paraula més impor­tant, no us sem­bla?