La rectificació egípcia

Fa un any, Hosni Muba­rak era con­si­de­rat per una amplíssima majo­ria dels egip­cis com un dic­ta­dor cor­rupte, incapaç i impo­pu­lar. Avui, alguns vol­drien que tornés al poder i veuen Moha­med Mursi com un pre­si­dent cor­rupte, incapaç, impo­pu­lar i amb tics dic­ta­to­ri­als. Sem­bla que no han can­viat gaire les coses, oi? En part, aquesta és la reacció pròpia d'una revo­lució que neces­sita més recor­re­gut. Les pri­ma­ve­res àrabs no són una versió actu­a­lit­zada del maig del 68 euro­peu. Tam­poc són com les pro­tes­tes de les últi­mes set­ma­nes a Tur­quia i el Bra­sil, on les clas­ses mit­ja­nes recla­men millo­rar el seu nivell de lli­ber­tat i la seva qua­li­tat de vida. I s'han vehi­cu­lat a través de pro­tes­tes con­tra un pro­jecte urbanístic a Istam­bul o l'aug­ment dels preus del trans­port públic a les prin­ci­pals ciu­tats bra­si­le­res. Tot és més com­pli­cat quan par­lem dels 80 mili­ons d'egip­cis que cons­ti­tu­ei­xen el prin­ci­pal país àrab de la regió més ines­ta­ble del món. Es van equi­vo­car els que van plan­te­jar de forma sim­plista la pri­ma­vera egípcia com una lluita entre un statu quo cor­rupte –però garant de l'esta­bi­li­tat del Pròxim Ori­ent– i una opo­sició inte­grista islàmica –els Ger­mans Musul­mans–. Hi ha una evo­lució social molt més com­plexa i, a la vegada, més ines­ta­ble. De moment, els egip­cis sem­blen haver optat pel mètode científic: prova –error– torna a inten­tar-ho. La revolta d'aquests dies a Egipte és una rec­ti­fi­cació. És un intent d'esme­nar els errors dels últims dos anys. I pos­si­ble­ment no serà l'última cor­recció al camí de sor­tida que hau­ran de fer els egip­cis.

Moha­med Mursi, amb el suport dels Ger­mans Musul­mans, és el pri­mer pre­si­dent democràtica­ment ele­git d'Egipte, i això li con­fe­reix una legi­ti­mi­tat enorme. Però ha estat incapaç de fer els ges­tos neces­sa­ris per unir la població més enllà del grup religiós que repre­senta. Li ha fal­tat tro­bar el to pre­si­den­cial, tenir l'habi­li­tat de la con­ci­li­ació i, pot­ser, direc­ta­ment, la capa­ci­tat política necessària per diri­gir el pol­vorí egipci. També hi ha el fracàs econòmic, espe­ci­al­ment patit per la població, que es pen­sa­ven que la seva situ­ació millo­ra­ria amb la sor­tida de Muba­rak i la seva cor­rupta admi­nis­tració. Els Ger­mans Musul­mans han demos­trat no tenir capa­ci­tat de gestió, ni tenir qua­dres pre­pa­rats per man­te­nir la cohesió a totes les regi­ons del país. L'aug­ment de la inse­gu­re­tat al car­rer també ha cres­cut, en un país on els roba­to­ris i la delinqüència comuna eren l'excepció. La por de la gent gran i les famílies reli­gi­o­ses –bastió ini­cial dels Ger­mans Musul­mans– explica en bona part la crisi de cre­di­bi­li­tat del govern Mursi.

Ara, final­ment, l'exèrcit que no es va atre­vir a posar-se en pri­mer pla fa un any podrien ara com­pro­me­tre's més ober­ta­ment. Sem­pre sos­pi­to­sos dels Ger­mans Musul­mans, els sol­dats són ara el braç armat –lite­ral­ment– dels mani­fes­tants de la plaça Tah­rir. Amb els més de dos anys de tran­sició que ha vis­cut Egipte, el que des de l'estran­ger es veia com el líder natu­ral per diri­gir el país en el seu procés de demo­cra­tit­zació pot haver tro­bat –ara sí– el to ade­quat. El premi Nobel de la Pau, Moha­med El Bara­dei, podria ser ara l'home del moment. Abans era vist pels seus com un intel·lec­tual massa vin­cu­lat a orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals i poc lli­gat al poble. Ara, un cop s'ha tre­ba­llat els con­tac­tes al car­rer, ha nego­ciat amb tots i ha des­per­tat espe­ran­ces entre els més laics i, també, l'exèrcit. Podria ser un home de con­sens. Podria ser el camí de sor­tida a la con­fron­tació oberta entre els mani­fes­tants de la plaça Tah­rir i els fidels de Mursi. L'alter­na­tiva a això és el caos.