On és la Montserrat Roig?
de l'anècdota i, per una desventurada coincidència, ha esdevingut absolutament contemporani en aquests nostres dies
Aquest any dedicat a Salvador Espriu, s'ha posat damunt la taula el tema dels oblits en el nostre món literari. N'és un bon exemple, el poeta, si volem contemplar la vulnerabilitat de la literatura catalana. Espriu va ser el poeta dels finals del franquisme. S'estudiava a les universitats, es reproduïa en les revistes literàries, es recitaven els seus versos. I un trobador impetuós convertia en cançó paraules de tothom: Nosaltres sabíem d'un únic senyor / I vèiem com esdevenia gos. Paraules que sorgien de la ment del poble sensibilitzat, un poble que tot just havia escampat els núvols de l'obscurantisme i que vivia aquelles paraules com si fossin les que tenia a la ment.
Espriu va esdevenir el poeta de mitjan anys seixanta i dels inicis dels setanta, ben traspassada la mort del dictador. Es va mantenir fins a inicis dels vuitanta. Tot seguit, la seva veu es va apagar. Després dels fallits cops d'estat de Tejero i d'Armada, la distensió s'apoderava de la societat espanyola i catalana que s'esllavissava definitivament cap a la frivolitat absoluta. Les ciutats es van omplir de “gente guapa”. A Madrid, les Preyslers i les Koplowitz van fer anar de bòlit la política madrilenya fins a endur-se gent de talla seriosa com en Boyer. L'art es va veure imbuït també d'un paranoic rebuig a tot allò que significava “realisme”. La literatura, si no duia unes bones dosis de protagonistes amb bourbon a la mà, no era literatura, i si algun poema es passava de rosca i escampava un cert sentit de compromís social, no mereixia anomenar-se poesia.
A la universitat de Girona, en una càtedra d'un magnífic professor, es va dir al peu de la lletra, tot parlant d'en Salvat Papasseit: “Aquell noiet que descarregava fusta al moll.” Això per no parlar d'alguns instituts tocats pels nous moderns, en els quals se solia fer llegir les traduccions en català d'El senyor de les mosques i El hòbbit”, mentre es feia un mutis llarguíssim sobre els clàssics catalans.
En aquest context, l'obra de Salvador Espriu va entrar als llims de l'oblit. A la inauguració del centenari del naixement del poeta, al Palau de la Música Catalana, es va fer un acte amb diverses intervencions –panegíriques o no–, seguides d'un recital de poemes. L'atmosfera era impregnada d'un cert penediment per aquests temps en què Salvador Espriu dormia el son dels justos.
La ciutat on va néixer el poeta, Santa Coloma de Farners, ha organitzat una sèrie d'actes literaris amb la intervenció d'una il·lustrada galeria d'estudiosos, defensors, detractors i crítics irònics de l'obra d'Espriu. Algú ha parlat de traïcions, d'oblit. I una pregunta plana a l'aire: per què Catalunya és tan poc fidel amb els seus...? Però Salvador Espriu ha perviscut més enllà de l'anècdota i, per una desventurada coincidència, ha esdevingut absolutament contemporani en aquests nostres dies. Al Twitter, a les pàgines de l'independentisme, hi circulen piulades amb fragments dels seus poemes, cosa que pot significar, més enllà de cap conjuntura, una entrada definitiva de l'autor de la pell de brau en el món inviolable dels eterns. Hem viscut per salvar-vos els mots, es feia córrer contestant la normativa de Wert. Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble. Espriu ha tornat a les nostres vides. I la Montserrat Roig, quan ressuscitarà?
