On és la Montserrat Roig?

Aquest any dedi­cat a Sal­va­dor Espriu, s'ha posat damunt la taula el tema dels oblits en el nos­tre món lite­rari. N'és un bon exem­ple, el poeta, si volem con­tem­plar la vul­ne­ra­bi­li­tat de la lite­ra­tura cata­lana. Espriu va ser el poeta dels finals del fran­quisme. S'estu­di­ava a les uni­ver­si­tats, es reproduïa en les revis­tes literàries, es reci­ta­ven els seus ver­sos. I un tro­ba­dor impetuós con­ver­tia en cançó parau­les de tot­hom: Nosal­tres sabíem d'un únic senyor / I vèiem com esde­ve­nia gos. Parau­les que sor­gien de la ment del poble sen­si­bi­lit­zat, un poble que tot just havia escam­pat els núvols de l'obs­cu­ran­tisme i que vivia aque­lles parau­les com si fos­sin les que tenia a la ment.

Espriu va esde­ve­nir el poeta de mit­jan anys sei­xanta i dels ini­cis dels setanta,  ben tras­pas­sada la mort del dic­ta­dor. Es va man­te­nir fins a ini­cis dels vui­tanta. Tot seguit, la seva veu es va apa­gar. Després dels fallits cops d'estat de Tejero i d'Armada, la dis­tensió s'apo­de­rava de la soci­e­tat espa­nyola i cata­lana que s'eslla­vis­sava  defi­ni­ti­va­ment cap a la fri­vo­li­tat abso­luta. Les ciu­tats es van omplir de “gente guapa”. A Madrid, les Preys­lers i les Koplowitz van fer anar de bòlit la política madri­le­nya fins a endur-se gent de talla seri­osa com en Boyer. L'art es va veure imbuït també d'un para­noic rebuig a tot allò que sig­ni­fi­cava “rea­lisme”. La lite­ra­tura, si no duia unes bones dosis de pro­ta­go­nis­tes amb bour­bon a la mà, no era lite­ra­tura, i si algun poema es pas­sava de rosca i escam­pava un cert sen­tit de com­promís social, no merei­xia ano­me­nar-se poe­sia.

A la uni­ver­si­tat de Girona, en una càtedra d'un magnífic pro­fes­sor, es va dir al peu de la lle­tra, tot par­lant d'en  Sal­vat Papas­seit: “Aquell noiet que des­car­re­gava fusta al moll.” Això per no par­lar d'alguns ins­ti­tuts tocats pels nous moderns, en els quals se solia fer lle­gir les tra­duc­ci­ons en català d'El senyor de les mos­ques i El hòbbit”,   men­tre es feia un mutis llarguíssim sobre els clàssics cata­lans.

En aquest con­text, l'obra de Sal­va­dor Espriu va entrar als llims de l'oblit. A la inau­gu­ració del cen­te­nari del nai­xe­ment del poeta, al Palau de la Música Cata­lana, es va fer un acte amb diver­ses inter­ven­ci­ons –panegíriques o no–, segui­des d'un reci­tal de poe­mes. L'atmos­fera era impreg­nada d'un cert pene­di­ment per aquests temps en què Sal­va­dor Espriu dor­mia el son dels jus­tos.

La ciu­tat on va néixer el poeta,  Santa Coloma de Far­ners, ha orga­nit­zat una sèrie d'actes lite­ra­ris amb la inter­venció d'una il·lus­trada gale­ria d'estu­di­o­sos, defen­sors, detrac­tors i crítics irònics de l'obra d'Espriu. Algú ha par­lat de traïcions, d'oblit. I una pre­gunta plana a l'aire: per què Cata­lu­nya és tan poc fidel amb els seus...? Però Sal­va­dor Espriu ha per­vis­cut més enllà de l'anècdota i, per una des­ven­tu­rada coin­cidència, ha esde­vin­gut abso­lu­ta­ment con­tem­po­rani en aquests nos­tres dies. Al Twit­ter, a les pàgines de l'inde­pen­den­tisme, hi cir­cu­len piu­la­des amb frag­ments dels seus poe­mes, cosa que pot sig­ni­fi­car, més enllà de cap con­jun­tura, una entrada defi­ni­tiva de l'autor de la pell de brau en el món invi­o­la­ble dels eterns. Hem vis­cut per sal­var-vos els mots, es feia córrer con­tes­tant la nor­ma­tiva de Wert. Ens man­tin­drem fidels per sem­pre més al ser­vei d'aquest poble. Espriu ha tor­nat a les nos­tres vides. I la Mont­ser­rat Roig, quan res­sus­ci­tarà?