Mesquites arraconades

El pro­blema no són les mes­qui­tes, sinó que els ajun­ta­ments abor­din aquesta mena de pro­jec­tes com si fos­sin una agressió urbanística i social, com una amenaça fan­tasma que irrita part de la població autòctona i sem­bla que pugui tren­car el tel sem­pre feble de la con­vivència. Per això, si repas­sem els pro­ces­sos que han conduït a la cons­trucció d'aquests equi­pa­ments a les comar­ques giro­ni­nes, tro­bem sem­pre ele­ments comuns: com­pli­ca­ci­ons per obte­nir els per­mi­sos i esce­na­ris estranys, arra­co­nats de la ciu­tat. I això en els millors dels casos, perquè hi ha exem­ples d'ajun­ta­ments menys recep­tius que pri­mer reser­ven sòl en zona indus­trial i després, quan les asso­ci­a­ci­ons musul­ma­nes dema­nen el permís d'obres, s'afa­nyen a dene­gar-lo argu­men­tant que un polígon no és el millor lloc per resar perquè l'entrada i sor­tida de cami­ons repre­sen­ta­ria un risc per a la segu­re­tat dels feli­gre­sos. És cert que ini­ci­al­ment les mes­qui­tes pro­li­fe­ra­ven de qual­se­vol manera en bai­xos i magat­zems i que calia incor­po­rar-les a la nor­ma­tiva. Però ara hem pas­sat a l'altre extrem. Reco­ne­guem-ho: hi ha dis­co­te­ques que esguer­ren més el pai­satge urbà que no pas un mina­ret.