‘La Riera' i la vida

Èxit rotund diu­menge a la nit per a La Riera. 553.000 per­so­nes van seguir a TV3 l'epi­sodi final de tem­po­rada: un 19,5% de quota de pan­ta­lla. És la demos­tració que val la pena apos­tar per una sèrie de qua­li­tat (els guions, els actors i la rea­lit­zació), encara que els hàbits de con­sum del gènere de la ficció s'esti­guin trans­for­mant tant que cada cop més els espec­ta­dors pre­fe­rei­xin veure sèries ame­ri­ca­nes des­car­re­ga­des per inter­net. No ens hem d'enga­nyar: la com­pa­ració entre les nos­tres telesèries de sobre­taula amb Juego de tro­nos, Per­di­dos o The wire seria gai­rebé obs­cena. No tenen res a veure ni les pos­si­bi­li­tats tècni­ques ni les capa­ci­tats artísti­ques i cre­a­ti­ves de la ficció cata­lana amb les de la nord-ame­ri­cana. Però és que no es tracta d'això. Amb un clic a l'ordi­na­dor podem veure –i sense pagar, la majo­ria de vega­des– les millors apos­tes de ficció de les grans cade­nes anglo­sa­xo­nes: HBO, FOX, Show­time o la mateixa BBC són algu­nes de les mar­ques que estan tri­om­fant en l'era glo­bal del con­sum de sèries per inter­net. Però no és d'això que volia par­lar. Encara que a Cata­lu­nya no hem de renun­ciar a fer la com­petència a les millors sèries del món en atre­vi­ment i cre­a­ti­vi­tat, tam­poc no hem d'obli­dar la tele­no­vel·la (encara que fins i tot el nom fa pudor de res­clo­sit). Curi­o­sa­ment són les tele­vi­si­ons públi­ques les que van apos­tar per aquest gènere d'entre­te­ni­ment –i l'han man­tin­gut–, apa­rent­ment menor, però que exer­ceix múlti­ples fun­ci­ons de cohesió social i naci­o­nal. Segu­ra­ment no hi ha un millor catàleg de l'evo­lució dels usos i cos­tums del Regne Unit que els epi­so­dis d'Eas­ten­ders (Gent del barri) des de 1985 fins ara. O, a França, Plus belle la vie, que la tele­visió pública emet cada dia després de l'infor­ma­tiu del ves­pre. Gràcies a Eas­ten­ders molts britànics han des­co­bert l'evo­lució de la població immi­grada en els últims 30 anys, o el canvi gene­ra­ci­o­nal de valors de la tra­di­ci­o­na­lista Gran Bre­ta­nya. A la sèrie fran­cesa Plus belle la vie, aquesta mateixa set­mana, un dels pro­ta­go­nis­tes ha per­dut la feina a causa de la crisi.

A Cata­lu­nya, s'han fet sèries de gran nivell: des de La Granja, de 1989, fins a La Riera. Han ser­vit per crear un star-sys­tem propi (la majo­ria dels grans actors actu­als dels esce­na­ris tea­trals i del cinema de casa nos­tra s'han donat a conèixer gràcies a les sèries de tele­visió), per poten­ciar els nos­tres escrip­tors, des de Jaume Cabré fins a Benet i Jor­net. I ara és també el plan­ter dels nous talents de la nos­tra dra­matúrgia. També ha exer­cit de cohe­si­o­na­dor social. I naci­o­nal.

No tot ha sor­tit bé en els 30 anys d'història de TV3: ens costa fer pro­gra­mes musi­cals o con­cur­sos que tin­guin èxit; no s'ha vol­gut entrar en el for­mat de la tele­re­a­li­tat, mal­grat que és un gènere estès a les gra­e­lles tele­vi­si­ves de tot el món; molts pro­gra­mes d'humor i les sèries de gènere fantàstic no han fun­ci­o­nat... Però veient l'últim capítol de la tem­po­rada és fàcil enten­dre per què les telesèries han estat una excepció. Evi­dent­ment són impor­tants els assas­si­nats, les cri­sis matri­mo­ni­als i les ten­si­ons dramàtiques entre els per­so­nat­ges. Però l'ele­ment cru­cial d'aquesta tem­po­rada és que tots els fills de can Riera s'han venut les acci­ons del res­tau­rant. Ja no queda ni un tros­set del negoci en mans de la família. Els diners en mà han pogut més que l'aposta per l'empresa fami­liar. No se m'acut cap al·lego­ria millor per expli­car què li ha pas­sat a aquest país en els últims deu o quinze anys. Ni San­ti­ago Rusiñol hau­ria afi­nat tant! Pre­ci­sa­ment, ser un reflex de la rea­li­tat del país –encara que ens dol­gui– és el valor més gran que ens han apor­tat fins ara les telesèries de TV3.