Herois per força

Un dia d'ara fa un any, la roen­tor del cel ens avi­sava a tots que l'incendi que cre­mava en algun punt de les comar­ques giro­ni­nes tin­dria pro­por­ci­ons des­gra­ci­a­da­ment històriques. Després sabríem que les cen­dres dels arbres cal­ci­nats a l'Alt Empordà havien plo­gut fins i tot damunt la ciu­tat de Bar­ce­lona. D'aque­lles hores des­es­pe­ra­des que un any després hem con­ver­tit en balanços i lliçons apre­ses, cal recor­dar sobre­tot la nit que els veïns de molts pobles van haver de pas­sar encer­clats pel foc, ine­vi­ta­ble­ment aca­rats al seu destí després d'escol­tar a la ràdios o a les tele­vi­si­ons l'últim i ter­ri­ble mis­satge del con­se­ller Puig: la comarca sen­cera que­dava con­fi­nada perquè els bom­bers ja no hi podien fer res. Tan­quin els fines­trons i tin­guin draps humits a mà, reco­ma­na­ven, impo­tents, les auto­ri­tats men­tre la població s'enfron­tava, sola i des­val­guda, a l'alè noc­turn de les fla­mes. La nit va ser devo­rada per una llum amenaçadora i l'albada ens va mos­trar la mag­ni­tud de la ferida. Al cap d'un any, aquells herois per força que van sobre­viure un ene­mic temi­ble encara no saben quin ros­tre té el cul­pa­ble. L'únic con­sol és que el seu exem­ple ser­veixi per apa­gar a temps la pro­pera buri­lla.