Respostes clares

Artur Mas, donant expli­ca­ci­ons sobre el cas Palau, i Mari­ano Rajoy, sobre el cas Bárce­nas, tan­ca­ran la tem­po­rada par­la­mentària del Par­la­ment i del Congrés. Com­pa­rei­xe­ran amb la intenció de treure l'entre­llat d'allò que saben dels dos afers, que no tenen res a veure i que, entre l'un i l'altre ocu­pen bona part de la política i estan en procés judi­cial. A la pràctica és pos­si­ble que les dues com­pa­rei­xen­ces esde­vin­guin una peça tea­tral. La ciu­ta­da­nia no està per a inter­pre­ta­ci­ons tea­trals i caldrà que els dos pre­si­dents siguin valents i clars i facin un esforç per expli­car tot allò que saben. Són moments per als valents. Per pre­gun­tar i con­tes­tar amb clare­dat, com l'atre­vit peri­o­dista romanès Ciprian Bal­toiu, cor­res­pon­sal a l'Estat espa­nyol de la cadena de tele­visió Digi 24, que aquesta set­mana va uti­lit­zar el seu torn de pre­gun­tes com a cor­res­pon­sal estran­ger per pre­gun­tar al pre­si­dent del govern: “Com i quan pensa donar expli­ca­ci­ons sobre el cas Bárce­nas?”. Rajoy li ho va acla­rir.

Per atre­vida, Helen Tho­mas, la peri­o­dista nord-ame­ri­cana que va morir fa uns dies als 93 anys, miti­fi­cada per haver fet pujar els colors a la cara a algun pre­si­dent dels EUA amb les seves pre­gun­tes aci­des i direc­tes.

Hi ha mol­tes dife­ren­cies entre les sales de premsa de La Mon­cloa, del Palau de la Gene­ra­li­tat o de la Casa Blanca. No són com­pa­ra­bles, tot i que totes poden ser punts de referència. A la Casa Blanca, a dife­ren­cia de La Mon­cloa, sovint hi acu­deix el pre­si­dent, que accepta pre­gun­tes en un nom­bre il·limi­tat i sense que siguin dis­cri­mi­na­des en funció del mitjà. No s'hi valen silen­cis ni eva­si­ves del pre­si­dent. Amb tot, com a prin­ci­pal difi­cul­tat no és fàcil acre­di­tar-se a la sala de premsa de la Casa Blanca, i els peri­o­dis­tes que hi assis­tei­xen tenen una norma no escrita que els impe­deix aca­pa­rar pro­ta­go­nisme i esde­ve­nir sal­vapàtries.

A la Gene­ra­li­tat, el pre­si­dent acu­deix poc a la sala de premsa. Ho fa per a afers des­ta­cats i emprant la majo­ria del temps a donar expli­ca­ci­ons sense dei­xar gaire temps a res­pon­dre les pre­gun­tes dels peri­o­dis­tes. En el seu nom hi acu­deix cada set­mana el con­se­ller de la Pre­sidència i por­ta­veu, Fran­cesc Homs, que fins ara ha donat barra lliure per a acre­di­ta­ci­ons i pre­gun­tes.

Els peri­o­dis­tes només ser­vim per tras­lla­dar notícies. No podem subs­ti­tuir els par­la­men­ta­ris i donar con­sells i exi­gir com­por­ta­ments. Ni podem inter­pel·lar els polítics. Helen Tho­mas va haver de ple­gar perquè va dic­ta­mi­nar que els jueus havien de mar­xar de Pales­tina. No ho va fer per la seva avançada edat.

Una altra cosa és que els peri­o­dis­tes reco­llim allò que cre­iem que és el cla­mor popu­lar. Són temps de demanda de clare­dats al pre­si­dent del govern espa­nyol. Vostè va cobrar sobre­sous en diner negre? Sí o no. En el de la Gene­ra­li­tat. CDC s'ha finançat il·legal­ment? Sí o no. Pre­gun­tes i res­pos­tes clares.