Per qui disparen els canons?

El nai­xe­ment del més petit dels Wind­sor ha estat salu­dat amb sal­ves de canons i amb repi­ca­ment de cam­pa­nes. Fins fa qua­tre dies, això de les cam­pa­nes ho vam tenir també quasi tots, però de sal­ves res. Es dis­pa­ren canons quan es casa o quan neix algú impor­tant, quan es com­me­mora alguna cosa impor­tant, quan un vai­xell impor­tant surt d'un port i també, quan no hi ha cap més solució, perquè hi ha guerra, que és, al cap i a la fi, el motiu pel qual es fan canons. Txaikovski va imi­tar-los a l'Ober­tura 1812 per recor­dar la der­rota de la Grande Armée i, en fina­lit­zar el cant, per com­me­mo­rar la victòria russa. Però aquí també va posar-hi cam­pa­nes i l'himne rus: posats a com­me­mo­rar, no es va voler estar de res. No sé si els cata­lans serem a temps d'acon­se­guir algun canó per d'aquí a uns mesos o ens con­for­ma­rem amb cam­pa­na­des com quan molts de nosal­tres vam néixer. En tot cas, molts hem tin­gut la sen­sació que no s'han estat de res amb el nai­xe­ment del més petit dels Wind­sor. Encara no es deia George, però els canons ja dis­pa­ra­ven en honor seu! I a West­mins­ter les cam­pa­nes van repi­car tres hores. Qui devia deci­dir que fos­sin tres i no una i mitja? I qui va deci­dir que es llan­ces­sin 41 cano­na­des des del Green Park i 62 des de les tor­res de Lon­dres? Vist que a Angla­terra –i a la resta del con­ti­nent– tot ho aca­ben com­me­mo­rant amb cam­pa­na­des i cano­na­des, segur que té la seva importància comp­tar quan­tes se'n dis­pa­ren i quant de temps les cam­pa­nes repi­quen. Té tant de ressò mediàtic –ja veuen de què els parlo– i atrau tan­tes hor­des de turis­tes que seria lògic que es repe­tis­sin més sovint. Pot­ser serà un bon moment quan el príncep Gui­llem canviï el pri­mer bol­quer del nen George perquè, si hem d'espe­rar que ell sigui rei, veient el temps que fa que espera el seu pare, ens que­da­rem molts d'anys en silenci.