‘La vicaria'

Final­ment he pas­sat per la vica­ria. M'ha cos­tat tro­bar el moment però ho he fet. Si t'encan­tes massa, se't cova l'arròs, i quan hi vols anar ja és massa tard. I la meva situ­ació per­so­nal ha can­viat, ara tinc dos fills. Jus­ta­ment ells em van ani­mar a fer-ho. Aquesta set­mana hem anat tots tres al Museu de Reus, on s'exposa fins al 7 de setem­bre La vica­ria de Marià For­tuny, el mite reu­senc. La vica­ria llu­eix en l'expo­sició simultània sobre el pin­tor al MNAC a Bar­ce­lona. El MNAC ha eixam­plat sales arreu, com també fa amb la retros­pec­tiva de Tàpies i la seva fun­dació. He pas­sat per davant de La vica­ria, per veure si encara hi havia aquell seguici de tore­ros i tes­ti­mo­nis acom­pa­nyant els nuvis. Hi tinc un vin­cle de fide­li­tat. A casa, el pare en tenia emmar­cada una còpia. Sem­pre m'ha sem­blat que aquells que són davant el mossèn per arre­glar els papers eren com de la família, i que jo també era con­vi­dat a aque­lla boda. Se'ls veu feliços, a aquesta estra­nya pare­lla que va pin­tar For­tuny. Ell podria ser ben bé un home de Girona, de menys de 30 anys, amb estu­dis uni­ver­si­ta­ris, d'un muni­cipi de 10.000 habi­tants i amb pare i mare nas­cuts a Cata­lu­nya, i ella, una dona de més de 60, sense estu­dis o com a molt amb estu­dis pri­ma­ris, de l'àrea de Bar­ce­lona, posem que d'un muni­cipi d'entre 10.000 habi­tants i un milió, i nas­cuda fora de Cata­lu­nya igual que els seus pro­ge­ni­tors. Tenen els seus dub­tes, ell està pel sí, i ella es decanta pel no. La vica­ria els dibuixa un futur espe­rançador, amb eines que pos­si­bi­li­ten l'entesa. Un retrat pre­ci­o­sista, com el que ha fet amb tot luxe de detalls el Con­sell Asses­sor per la Tran­sició Naci­o­nal en el seu pri­mer informe de 221 pàgines, amb una més hau­rien tin­gut nom d'una marca de gale­tes, que deurà ser com se'l men­ja­ran a La Mon­cloa. Però que no sigui dit que no fan els deu­res, i que no dibui­xen opci­ons de tota mena. A l'expo­sició de Reus, també hi ha qua­dres de l'època de l'ori­en­ta­lisme. El de l'oda­lisca, aque­lla noia aja­guda nua i amb els pits enlaire, men­tre escolta música, és el que va agra­dar més als meus menuts. Els cata­lans ens pre­sen­tem nus al món, ense­nyem les car­tes, però si mai som un estat d'Europa, hau­rem de fer gua­nyar reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal al mite reu­senc. Ni que sigui per haver-nos fet pas­sar per La vica­ria.