Un tret al peu

Els nord-ame­ri­cans són molt gràfics a l'hora d'encu­nyar fra­ses fetes. Aquesta set­mana, veient el ple monogràfic del Par­la­ment sobre l'atur juve­nil, me'n va venir al cap una: dis­pa­rar-se al peu. És pre­ci­sa­ment el que sem­blen haver fet els dipu­tats cata­lans en con­vo­car una sessió solemne per trac­tar un pro­blema real i con­cret, sense apor­tar cap solució real i con­creta.

En un moment de pro­fund descrèdit de la política, quina pot ser la moti­vació dels par­tits cata­lans per dedi­car dos dies sen­cers a par­lar i dis­cu­tir, tot i sabent que no podran pren­dre cap reso­lució efec­tiva per resol­dre els pro­ble­mes plan­te­jats? Pen­sant en la res­posta a aquesta pre­gunta, se'm va aparèixer, damunt l'espat­lla esquerra, un dimo­niet i, sobre la dreta, un ange­let, cadas­cun amb una res­posta dife­rent.

El dimo­niet m'ha asse­gu­rat que tot ple­gat és una prova més que els polítics viuen en el seu micro­clima, que cre­uen que el món s'acaba quan surts del parc de la Ciu­ta­de­lla, i que els encanta fer dis­cur­sos plens de retòrica i buits de con­tin­gut. Es van fer 400 vota­ci­ons sobre 260 pro­pos­tes de reso­lució pre­sen­ta­des. Algú creu que han resolt el pro­blema?

L'ange­let, per con­tra, m'ha dit que la raó pro­funda del ple monogràfic del Par­la­ment sobre l'atur juve­nil havia estat posar de mani­fest fins a quin punt l'auto­go­vern de Cata­lu­nya és insu­fi­ci­ent per fer front a les neces­si­tats de la soci­e­tat. Només cal fer una ullada a les reso­lu­ci­ons apro­va­des pel Par­la­ment per com­pro­var que no dis­po­sem dels recur­sos per fer front a cap política d'ocu­pació juve­nil, sinó que hem de pido­lar a l'Estat que es digni a trans­fe­rir-nos la part pro­por­ci­o­nal del fons euro­peu ad hoc. Només podem apro­var reco­ma­na­ci­ons, moci­ons i pro­pos­tes, però no podem posar en marxa cap mesura real ni con­creta. Ni tan sols podem ator­gar el vot als menors de 16 anys, sinó tan sols apro­var una decla­ració “per avançar cap al reco­nei­xe­ment” d'aquest dret.

Com que sóc una mica beneit, he pre­fe­rit fer cas a l'ange­let, perquè té tota la raó: només amb l'estat propi podrem fer polítiques efec­ti­ves d'ocu­pació.