De Maragall a Mas

Diuen que un dia, Pas­qual Mara­gall va alçar-se molt de matí, va diri­gir-se cap al Palau de la Gene­ra­li­tat i va con­tem­plar l'Esta­tut del 79, el de Sau, i va dir-se que allò s'havia de can­viar, que els temps nous no lli­ga­ven amb les anti­gues lleis. I va ima­gi­nar una Cata­lu­nya oberta al món, més enllà de la coti­lla de l'Espa­nya de les auto­no­mies. Com el seu avi, ja havia aban­do­nat cap deliri de dir “escolta, Espa­nya” i, sense dir-li adéu, va veure l'Europa nova que posava en con­tacte els antics pobles, pre­so­ners de les fron­te­res, les velles ciu­tats que podrien aga­far-se de la mà com havien fet en temps llu­nyans. Cata­lu­nya ani­ria més enllà i for­ma­ria un puzle de rela­ci­ons huma­nes, comer­ci­als, cul­tu­rals i polítiques. La gran zona del sud d'Europa, rica, indus­trial, activa, for­ma­ria una regió fruc­tu­osa. De Milà a Lió, de Mar­se­lla a Tolosa, fins al vèrtex de Bar­ce­lona i València. Una regió on les ciu­tats serien les dina­mit­za­do­res, jun­ta­ment amb el món agro­pe­cu­ari que les envolta. Una gran regió.

Va tor­nar a ima­gi­nar-se una Cata­lu­nya sense fron­te­res, i, mirant cap al sud, com un bon dia havia fet el rei en Jaume, ima­ginà un eix ver­te­bra­dor del Medi­ter­rani, que obri­ria l'antiga Via Augusta dels romans, la que sor­tint de Cadis, pas­sa­ria per Múrcia, el País Valencià, tra­ves­sa­ria pel cor­re­dor d'en Vicens Vives, amunt, cap allà on els antics havien cir­cu­lat sense cap impe­di­ment, allà on el Piri­neu cedeix alçada i els pobles d'un cos­tat a l'altre, sem­pre, tota la vida, han uti­lit­zat com a nucli ver­te­bra­dor i no pas la fron­tera esta­blerta per dos reis tocats de l'ala en una mal ano­me­nada pau que duia un nom, el trac­tat dels Piri­neus, i una data, 1658.

L'eix medi­ter­rani segui­ria en mitja volta cap als països del mar, i en línia recta, s'obri­ria amunt, amunt, cap a les ter­res del fred inte­rior, amunt, fins al pol de la terra. I va pen­sar, “cal fer un Esta­tut nou”. I el va fer, amb col·labo­ra­dors tan som­ni­a­dors com ell, Carod Rovira, Saura i Mas. Es va ano­me­nar l'Esta­tut de Mira­vet, i es va apro­var el 2006 al Par­la­ment català, a les Corts de l'Estat i es votà en referèndum. El PP, com cal, va por­tar-lo al calabós del TC. Aquí s' inicià el procés que ens duria al pre­si­dent Artur Mas. Un procés que s'inicià en veure el silenci del TC, un, dos, tres, qua­tre anys. Com més dies pas­sa­ven més inde­pen­den­tis­tes ori­gi­nava aquell silenci en una soci­e­tat nor­mal­ment tan pru­dent. I quan la sentència del TC –2010– va con­ver­tir l'Esta­tut en un pape­rot, l'esclat de l'adéu, Espa­nya es va fer cada cop més unànime.

La macro­ma­ni­fes­tació de l'11 de Setem­bre del 2012 amb el crit d'inde­pendència va ser l'eclosió total que la con­fecció de l'Esta­tut de Mira­vet un dia inicià. Tota aque­lla tensió, gene­rada amb anys i saó, va ser reco­llida pel pre­si­dent Artur Mas. Mas, que, amb una acti­tud pròpia de la secu­lar prudència dels cata­lans, pot­ser mai no havia ima­gi­nat què li queia al damunt, tram­pe­jant el fra­gor de la cal­dera en què es con­ver­tia la soci­e­tat cata­lana, va ado­nar-se que dos mili­ons de cata­lans al car­rer amb el clam d'inde­pendència, són molts cata­lans, i va veure clar que havia d'actuar a la manera que la ciu­ta­da­nia dema­nava. Les elec­ci­ons avançades del novem­bre del 2012 van posar a les mans d'un polític caut la res­pon­sa­bi­li­tat de ges­ti­o­nar la volun­tat inde­pen­den­tista dels cata­lans. En com­pa­nyia, és clar, d'ERC, ICV, CUP i part dels soci­a­lis­tes.

El dia que s'escri­guin les cròniques del procés de Cata­lu­nya cap a la inde­pendència, els pre­si­dents Mara­gall i Mas seran el capi­cua d'una situ­ació que, sense la col·labo­ració d'un estat impe­ri­a­lista, mai no hauríem ni tan sols gosat som­niar.