Xavalla

Recent­ment el jutge del cas Palau de la Música ha donat a conèixer les con­clu­si­ons de la ins­trucció del cas. La ins­tantània que n'emer­geix té un detall i una cru­esa poc habi­tu­als, i podem saber prou quina ha sigut la dis­tri­bució dels bene­fi­cis d'aquesta acti­vi­tat il·lícita, per extreure'n algu­nes con­clu­si­ons i il·lus­trar les tres pit­jors con­seqüències de la cor­rupció. No cal dir que el cas Palau afecta CDC però que, vis­tos els titu­lars dels dia­ris, podríem estar per­fec­ta­ment par­lant de l'àmplia majo­ria dels par­tits polítics.

La pri­mera d'aques­tes con­seqüències és el desànim i des­encís que pro­voca en tots els ciu­ta­dans com­pli­dors, de bon grat o per força, amb les seves obli­ga­ci­ons. Cer­ta­ment la classe política no sor­geix del buit, i la per­mis­si­vi­tat social té molt a veure amb aquest estat de coses. Però és que moments com els actu­als, en els quals sem­bla que, lite­ral­ment, no hi hagi un pam de net, actuen com un enorme impul­sor de l'estat d'ànim que tot s'hi val, i que el que no trenca la llei en bene­fici propi, o no pot, o és un sòmines, ço que reforça aquesta espi­ral tan nega­tiva.

Les con­clu­si­ons diuen que de tots els 4% pagats per Fer­ro­vial per acon­se­guir obres públi­ques, un 1,5% (!!!) anava als des­a­pren­sius Millet i Mon­tull, i només un 2,5% anava a parar a CDC. Això mos­tra com és de lucra­tiu par­ti­ci­par en aquesta mena d'exer­ci­cis per als inter­me­di­a­ris: quasi la mei­tat dels diners en trànsit es que­den a la but­xaca dels delinqüents que, amb la seva acti­vi­tat, per­me­ten que la roda de la cor­rupció pugui rodar.

Les xifres con­cre­tes d'aquest cas són molt impor­tants per a un par­ti­cu­lar, però són pura xava­lla per a una empresa gran, com uns cos­tos més que després es reper­cu­ti­ran al cost inflat de l'obra. I aquesta és la segona pit­jor con­seqüència de la cor­rupció: que els cos­tos d'aquesta els acaba pagant al final la soci­e­tat en el seu con­junt. El Banc Mun­dial estima que el cost mitjà mun­dial de la cor­rupció enca­reix el cost de poder ope­rar i fer nego­cis per a les empre­ses en un 10%.

Final­ment, mos­tra com de barat arriba a ser com­prar un govern. I aquesta és la ter­cera con­seqüència de la cor­rupció i, molt pos­si­ble­ment, la pit­jor. Efec­ti­va­ment, aquí estem par­lant d'obres públi­ques, però no se li escapa a ningú que un par­tit que par­ti­cipa en aquesta mena de tri­pi­jocs queda ter­ri­ble­ment com­promès, amb dos­si­ers per totes ban­des que en poden com­pro­me­tre els diri­gents quan, com ara, política­ment convé.

Aquesta mena d'arran­ja­ments, els crèdits ban­ca­ris rebuts pels par­tits i després con­do­nats sense con­tra­par­ti­des, i les por­tes giratòries entre l'admi­nis­tració i els càrrecs lucra­tius en con­sells d'admi­nis­tració o fei­nes direc­ti­ves de les grans empre­ses i cor­po­ra­ci­ons, de la qual cosa la llista d'exem­ples no té fi, porta a tenir uns governs efec­ti­va­ment molt afe­blits perquè, qui gosa mos­se­gar la mà que dóna, o donarà, men­jar?

Fins i tot en el cas que hi hagi algun espe­rit pur o irre­dempt que no vul­gui aco­mo­dar-se a aquest ordre de les coses, quin suport pot espe­rar rebre de la majo­ria dels seus com­panys de par­tit? Per exem­ple, qui s'atre­virà a implan­tar una taxa a les emis­si­ons de car­boni, impres­cin­di­ble per mirar d'evi­tar reben­tar el sis­tema per als nos­tres fills i néts, quan això impac­tarà direc­ta­ment al compte de resul­tats de totes les grans com­pa­nyies energètiques?

Al marge de donar ales molt legítimes als escèptics amb el sis­tema, per un preu molt asse­qui­ble per als com­pra­dors, això sig­ni­fica que vivim en una democràcia molt limi­tada en les deci­si­ons i can­vis que real­ment pot arri­bar a imple­men­tar, encara que sigui en assump­tes crítics.