Opinió

Contra la Roca

Hi ha incoherència espanyola en les reclamacions territorials

Espa­nya està caient per un pen­dent sense atu­ra­dor. Encara que la borsa torni a pujar i la prima de risc baixi això només són símpto­mes dels movi­ments pen­du­lars dels capi­tals car­ro­nyai­res. Les dades estruc­tu­rals són patètiques. L'atur con­ti­nuarà crei­xent després de l'estiu, perquè hi ha pen­dents rees­truc­tu­ra­ci­ons de sec­tors sen­cers com el mateix ban­cari. L'asfíxia impo­sada pel PP a les auto­no­mies con­ti­nuarà liqui­dant llocs públics de l'estat del benes­tar fins a tal punt que allò que s'han resis­tit a fer –tocar l'apa­rell cen­tral de l'Estat– aca­barà essent ine­vi­ta­ble. Men­tres­tant es retro­ce­deix una dècada en polítiques que són claus per crear llocs de tre­ball de qua­li­tat: l'edu­cació i els pro­gra­mes d'inno­vació. Es mos­tra la volun­tat de no can­viar la política de finançament autonòmic (ni un euro més de l'estat, repar­ti­ment a dis­cu­tir i l'aug­ment d'ingres­sos pro­ce­dent de més impos­tos) que con­demna Cata­lu­nya i els motors econòmics de l'Estat a la ina­nició. I final­ment la cor­rupció i la democràcia de baixa qua­li­tat fa retro­ce­dir Espa­nya a la cua dels estats euro­peus. Tot ple­gat activa en les elits de la casta extrac­tiva madri­le­nya els res­sorts del patri­o­te­risme més anacrònic com a cor­tina de fum i aglu­ti­nant de la volun­tat naci­o­nal. Si Cata­lu­nya és l'ene­mic inte­rior, en neces­si­ta­ven un d'exte­rior, i la Gran Bre­ta­nya sol ser l'ade­quat.

La roca, el penyal de Gibral­tar és l'argu­ment que de forma espasmòdica activa l'espa­nyo­lisme per acon­se­guir “pri­e­tas las filas”. Una història que començà el 4 agost de 1704 amb la con­questa del penyal en nom de Karl von Habs­burg und von Pfalz-Neu­burg (futur Karl III dels estats cata­lans), per les tro­pes trans­por­ta­des per vai­xells de l'armada de la reina d'Angla­terra coman­dats per l'almi­rall George Rooke; diri­gits per Georg von Hes­sen-Darms­tadt i amb la col·labo­ració de for­ces cata­la­nes que encara són recor­da­des a Gibral­tar, ano­me­nant Cata­lan Bay el lloc on desem­bar­ca­ren.

La dutxa d'aigua freda amb Came­ron recor­dant que pri­mer compta el dret d'auto­de­ter­mi­nació sobre el prin­cipi d'inte­gri­tat ter­ri­to­rial ha dei­xat Espa­nya limi­tada a la defensa d'argu­ments històrics, de la seva història. Però la inco­herència d'aquesta estratègia és total. El pro­fes­sor García-Sevi­lla em fa arri­bar que un arti­cle publi­cat a The Guar­dian cap al 1976 deia que si Espa­nya volia dero­gar el Trac­tat d'Utrecht pel que fa a Gibral­tar, ho ha de fer també pel que fa a Cata­lu­nya. I també que en un film bio­gra­fi­co­a­po­logètic sobre la Thatc­her, s'esmenta, com un dels motius per a la defensa mili­tar enèrgica i al preu que fos de les illes Falk­land, evi­tar que els espa­nyols fes­sin algun dia amb Gibral­tar el que els argen­tins van fer amb les Falk­land.

Cata­lu­nya va ser pro­ta­go­nista i víctima d'una guerra que posà les bases de l'Europa con­tem­porània i dels seus con­flic­tes. Els Trac­tats d'Utrecht i Ras­tadt van sig­ni­fi­car el nai­xe­ment de l'embrió del Regne d'Itàlia amb Savoia més Sícilia. La con­so­li­dació dels Països Bai­xos. L'enfor­ti­ment de Bran­den­burg, que es trans­forma en regne de Prússia. El sot­me­ti­ment d'Escòcia a Angla­terra per la renúncia de França de donar suport als Estu­ard. Però sobre­tot cal subrat­llar la inco­herència espa­nyola en les recla­ma­ci­ons ter­ri­to­ri­als. Espa­nya va per­dre, a més de Gibral­tar, Menorca, que passà a mans britàniques, Sicília i Nàpols, que passà a la Casa de Savoia i Sar­de­nya a Àustria, a més de Flan­des, i la resta de ter­ri­to­ris euro­peus de la Corona d'Espa­nya. És curiós com l'espa­nyo­lisme mai ha rei­vin­di­cat la pèrdua a Utrecht de parts impor­tants de la Corona d'Aragó. De la mateixa manera que la pèrdua del Ros­selló i la Cer­da­nya, cin­quanta anys abans que Gibral­tar, mai hagi estat en l'agenda de l'espa­nyo­lisme ter­ri­to­rial. És molt fàcil pre­gun­tar-se per què la insu­la­ri­tat de Mallorca, Menorca o Eivissa ha de ser espa­nyola i no la de Sar­de­nya i Sicília, que ho eren a través de la Corona d'Aragó. O per què en una ciu­tat roca com Gibral­tar s'ha d'apli­car el prin­cipi de ter­ri­to­ri­a­li­tat i en canvi no s'ha d'apli­car a Ceuta, Meli­lla (de majo­ria ber­ber i musul­mana) o les Canàries.

Un bon informe sobre drets històrics i trac­tats inter­na­ci­o­nals i el paper de Cata­lu­nya en ells ens cal en aquest procés de tran­sició naci­o­nal, vis­tes les inco­herències d'Espa­nya i la con­seqüent apa­rició d'adver­sa­ris seus en l'esfera inter­na­ci­o­nal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.