Arrizurieta.es

Una casa: Arri­zu­ri­eta Lan­det­xea, és a dir, si ho recordo bé, casa rural La Pedra Blanca. Pàgina web amb versió cata­lana (www.​arrizurieta.​es). Al cor de Bis­caia, entre Mun­gia i Ber­meo. Família eusko­par­lant amb tres fills fruits de les ikas­to­les. El gran, un jove poli­glot que parla la nos­tra llen­gua i que s'emo­ci­ona quan et des­glossa eti­mològica­ment els voca­bles bas­cos. Gent sòbria i cor­dial. El pare, una font ines­go­ta­ble d'anècdo­tes polítiques i de curi­o­si­tat sobre el procés sobi­ra­nista català (“Aquí estem a l'expec­ta­tiva...”) La mare, una altra amena con­ver­sa­dora. El gos, sord com una perola, ara digues, és ben bé que cap família no és per­fecta. L'entorn de la casa... bé, suposo que és aquell indret d'on van expul­sar Adam i Eva per no sé què d'una poma. Ara s'hi men­gen un pebro­tets deno­mi­nació d'ori­gen Ger­nika, deli­ci­o­sos, i unes anxo­ves que són com petons amb llen­gua. Una regió: Urdai­bai, reserva de bios­fera. A un extrem de la ria, Ger­nika i la seva història. A l'altre extrem, l'illot d'Ízaro, fent de menisc en una ròtula de mar, mun­ta­nyes, tra­dició i moder­ni­tat. Que vin­guin els suïssos i que n'apren­guin! Quin pai­satge, però quin ambi­ent, també! A la mun­ta­nya, “tots els colors del verd”, que can­tava Rai­mon; al mar, trai­ne­res de sem­pre i sur­fis­tes nou­vin­guts a la penya; als car­rers, una festa de men­jar i tertúlia. Història, orgull de ter­ri­tori. Un país: Euskadi. Con­cert econòmic i amb això ja està tot dit... Les des­a­for­tu­na­des i incom­pren­si­bles decla­ra­ci­ons del lehen­dakari Urku­llu han obert en molts cata­lans una nova via d'opinió sobre els bas­cos. Que si són gent que mai no ens aju­darà, que si sem­pre van a la seva... Pot­ser sí, però per què ens hau­rien d'aju­dar? Ens reben i ens trac­ten amb una gran cor­di­a­li­tat i sim­pa­tia. Què més han de fer? Posar sobre la taula política els pebrots de Ger­nika que ens fal­ten a nosal­tres? Sí, tro­ben meri­to­ris tots aquests hap­pe­ning que ens mun­tem, amb con­certs al Camp Nou i cade­nes huma­nes, però s'ho miren des de la distància. Perquè ells, sense par­lar tant d'estat propi, de facto ja ho són. Han ulti­mat estruc­tu­res d'estat a la hisenda, a les tele­co­mu­ni­ca­ci­ons, a la praxi sin­di­cal... I ara res­ten a l'expec­ta­tiva del nos­tre model rei­vin­di­ca­tiu. Pot­ser nosal­tres hauríem d'haver estat més a l'expec­ta­tiva del seu model de bas­tir una nació...