‘Eric Clapton, slow hand'

Vaig amb metro per Bar­ce­lona i el noi que s'asseu al meu davant lle­geix un lli­bre que sem­bla de caire científic. El noi tren­teja, té un aspecte for­mal, seriós, i sem­bla­ria pro­fun­da­ment absor­bit per la lec­tura si no fos que des­plega una intensa acti­vi­tat paral·lela de petit for­mat. Com que la música li vessa pels auri­cu­lars m'arriba nítida­ment la veu d'Eric Clap­ton. La samar­reta no enga­nya, diu “Eric Clap­ton, slow hand”. El noi segueix el compàs amb el peu men­tre amb la mà esquerra toca la gui­tarra. De manera fictícia, és clar, però sem­bla repro­duir nota per nota la digi­tació d'un solista, repar­tint la punta dels dits aquí i allà i movent la slow hand pel braç de la gui­tarra.

Jo l'estu­dio amb delit. No sé si em sorprèn més el pre­sumpte vir­tu­o­sisme del gui­tar­rista vir­tual o l'apa­rent con­cen­tració amb què devora el lli­bre. Toca per a l'auto­con­sum, amb una dis­creció íntima, sense fer esca­ra­falls i sense moles­tar ningú. Em mera­ve­lla aquesta capa­ci­tat per man­te­nir una acti­vi­tat intel·lec­tual men­tre els peus apor­ri­nen la bate­ria i amb una mà fa fili­gra­nes a la gui­tarra. Segu­ra­ment canta per dins i, si algú li sos­tingués el lli­bre, amb la mà dreta pol­sa­ria les cor­des. Sense alçar la vista del lli­bre en cap moment, és clar, com si tingués uns quants cer­vells inde­pen­dents, un per a cada acti­vi­tat.

Si jo em poso música quan tre­ba­llo, és perquè se sobre­posi al soroll que ve del car­rer. Però no sé divi­dir l'atenció: o escric o escolto. Deu ser l'edat, perquè cada vegada hi ha més joves que es posen la ràdio i la tele­visió per estu­diar, i n'hi ha que fan tota una car­rera agom­bo­lats pel so heavy metal. Si abans la con­cen­tració men­tal reque­ria un silenci monàstic, ara pot ser que tot vagi a l'inrevés i que sor­gei­xin ordes reli­gi­o­sos de clau­sura que garan­tei­xin la recerca de la pau inte­rior posant música màquina a tot drap vint-i-qua­tre hores cada dia.