I jo, de festa

Demà i demà pas­sat és festa major al meu poble. Milers de per­so­nes envai­ran els car­rers i la platja, i els aborígens encara hi tro­ba­rem a fal­tar aquells que han fal­tat els últims mesos, els últims anys. Olor de pólvora al car­rer, ner­vis perquè les hores es faran llar­gues o cur­tes. Nens i nenes emo­ci­o­nats, i adults volent recu­pe­rar un cop l'any aque­lla sen­sació que el temps no passa. Que cada any arriba, i ens fa sen­tir un sol home. No sé què tenen les fes­tes majors vis­cu­des de catàrti­ques. I men­tre a fora el món s'enfonsa, els dia­ris cru­ci­fi­quen caps de turc, men­tre els pode­ro­sos ho miren i riuen, els dia­bles de les colles Vella, Jove i de l'ABPS esbu­de­lla­ran sense pie­tat en els seus ver­sos les auto­ri­tats polítiques i civils locals. Els bas­to­ners i bas­to­ne­res es des­fo­ga­ran catàrtics; i els gegants faran emba­da­lir els més petits con­tor­si­o­nis­tes que miren enlaire mirant d'enten­dre d'on vénen aquests éssers tan alts.

I sen­ti­rem la festa, i la viu­rem inten­sa­ment. Amb la sen­sació xafo­gosa, afer­rant-nos a les ganes que el temps no passi, la feli­ci­tat s'eter­nitzi, els pro­ble­mes apar­cats que­din als llimbs del no sé on, i tots aquells qui ens desit­gen “bona festa major” amb un som­riure, allar­guin els bons desit­jos i les bones vibra­ci­ons. Dos dies en què sem­bla que les famílies no tenen pro­ble­mes, els cone­guts s'esti­men, els més tris­tois saben gau­dir de la vida i dels petits moments, les sobre­tau­les res­sa­co­ses, calo­ro­ses i cofo­ies de can­sa­ment són el millor espai del món, després dels cane­lons, les pae­lles i les gam­bes a la planxa.

I jo, que la gau­diré, avui, que encara no ha començat la festa, m'ador­miré amb aquell regust agre que regala a la consciència el fet d'haver vis­cut tants bons moments a Síria fa dos anys, recor­dar un Damasc aco­lli­dor i sen­si­ble, ansiós de lli­ber­tat, ara mas­sa­crat per la ignomínia. Imat­ges que ja tot­hom explica, però que ningú no fa res per evi­tar. Hipo­cre­sia de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal que avui deci­deix reu­nir-se d'urgència, després de dos anys de guerra sag­nant. Avui, que encara no estem de festa, dei­xeu-me indig­nar per la bai­xesa moral dels diri­gents del món.