L'endemà del dissabte

Pot­ser hau­ria d'estar escri­vint sobre la notícia prin­ci­pal de la set­mana: la capa­ci­tat apa­rent­ment il·limi­tada d'un deter­mi­nat govern àrab d'assas­si­nar els pro­pis súbdits en quan­ti­tats ingents. Però tot i que el país en qüestió es va con­ver­tint en un escor­xa­dor caòtic, vet aquí que no puc pen­sar en res més que no sigui la casa on m'estic ara mateix al sud de Lon­dres.

La lloga ara la mateixa amiga que l'havia ocu­pada als anys vui­tanta. I tot i que jo no sigui gaire pro­pens a la nostàlgia –a menys que aquesta em llanci algun roc ama­gat a la seva faixa prou ampla–, em recordo com si fos ahir de les con­ver­ses sense fi que tenien lloc al men­ja­dor d'aquesta casa, nit rere dia rere nit, quan tots ple­gats també vivíem en cases ocu­pa­des; quan tots, més o menys, col·laboràvem d'alguna manera amb la lli­bre­ria anar­quista que hi havia a la can­to­nada; quan tots, més o menys, fèiem, de tant en tant, alguna cosa o altra que era objec­ti­va­ment il·legal.

Començant, pot­ser, amb les amfe­ta­mi­nes que hi preníem als caps de set­mana entre glop i glop del que fos i aca­bant, pot­ser, amb el pri­mer setge glo­bal a la City lon­di­nenca (àlies la Milla Qua­drada) en què fèiem tota mena d'acti­vi­tats per posar fi –durant un dia– al que la senyora Thatc­her volia que es con­vertís en el hub finan­cer de tot el món i que avui en dia és exac­ta­ment això. Sota la mateixa llum de bom­beta entre blanca i groga que encara il·lumina el men­ja­dor d'aquesta casa, rèiem a cor què vols de les nos­tres pre­ten­si­ons revo­lu­cionàries, de la por que ens feia por­tar a terme segons qui­nes acci­ons supo­sa­da­ment sub­ver­si­ves i de les rela­ci­ons sen­ti­men­tals de nosal­tres matei­xos i dels nos­tres cone­guts (fos­sin –o fóssim– pre­sents o no). De fet, mai no he rigut tant com en aque­lla època en què els nos­tres futurs eren tan incerts que sem­bla­ven bro­mes de mal gust i en què, entre xafar­de­ria i ria­lla i mal­grat l'hedo­nisme tan migrat com com­pul­siu que ens per­me­tien els nos­tres recur­sos, donàvem per des­comp­tat que, davant la catàstrofe que era bona part del món, havíem de fer quel­com, ni que fos pura­ment tes­ti­mo­nial. En comp­tes de mirar-nos-ho amb ràbia i impotència a parts iguals, que és el que aca­baríem fent quan la guerra de Bòsnia en els anys noranta i que és el que estem fent ara mateix –nosal­tres i tot­hom de més– durant la guerra de Síria.