A la reserva

Els mili­tars a la reserva són com els nens o els bor­rat­xos, sem­pre diuen la veri­tat. Segu­ra­ment la veri­tat que s'empas­sa­ven quan esta­ven en actiu i sabien que els exces­sos ver­bals podien cos­tar-los un arrest o la pèrdua de la jubi­lació. De tots els poders, visi­bles o invi­si­bles, que fan palanca per pres­si­o­nar damunt el procés sobi­ra­nista català, els mili­tars a la reserva són els que par­len més clar, amb aque­lla con­tundència tes­ti­cu­lar que els manai­res uni­for­mats fan ser­vir quan for­men files, cri­den “viva España” o, si s'escau, orde­nen obrir foc als esca­mots d'afu­se­lla­ment. Són tan autèntics, tan sin­cers, els mili­tars a la reserva, que a algun fins i tot ja se li ha esca­pat l'adver­ti­ment: “Vigili, senyor Mas, que encara aca­barà com Com­panys.”

Pas­sar a la reserva es veu que és alli­be­ra­dor, afluixa les llengües i fa trans­pa­rents totes les opi­ni­ons. Però com que ja no els cal enllus­trar-se les botes ni allu­en­tar les meda­lles, el prin­ci­pal mal­de­cap dels mili­tars a la reserva és tro­bar entre­te­ni­ments per matar l'avor­ri­ment, que sem­pre és millor que matar l'ene­mic. Quan ETA encara matava, aquesta era una bona excusa per incen­diar les tertúlies amb nostàlgies fran­quis­tes i ame­na­ces col­pis­tes. La ferot­gia ter­ro­rista des­fer­mava també la ferot­gia mili­tar i les ganes de treure els tancs al car­rer. Ara que el ter­ro­risme basc està afor­tu­na­da­ment en reti­rada, al patri­o­tisme caser­nari espa­nyol només li que­den els fogots esporàdics al vol­tant de Gibral­tar i el mal humor per­ma­nent que els pro­voca el sepa­ra­tisme català. Tot ple­gat obre interes­sants inter­ro­gants sobre el futur que entre tots estem pla­ne­jant. Per exem­ple, quan siguem inde­pen­dents serà ine­vi­ta­ble tenir també un exèrcit propi i, a la llarga, els nos­tres pro­pis mili­tars a la reserva?