Acústica 2013

A la ciu­tat de Figue­res ha conclòs la dot­zena edició d'Acústica, les cinc jor­na­des d'oferta musi­cal, per als més joves ja un clàssic. L'invent del pro­mo­tor Xavi Pas­cual any rere any omple de gent car­rers i pla­ces de la vila des del ves­pre del dar­rer dime­cres d'agost fins a la tarda del següent diu­menge; ja hi ha balanços i aquesta edició, amb vui­tanta mil assis­tents, ha superat en públic l'ante­rior, en què n'hi va haver sei­xanta mil. En tot cas molta gent ha vin­gut a la capi­tal empor­da­nesa; des de mitja tarda aquests cinc dies no s'ha pogut apar­car enlloc, ni tan sols en car­rers perifèrics on cor­rent­ment no hi ha cot­xes; fins i tot hi havia vehi­cles al pàrquing de paga­ment que ocupa el lloc on va haver-hi la Torre Basca, on no n'hi ha mai cap. Per­so­nal­ment –i per­do­nin– vaig voler assis­tir a dos espec­ta­cles: al jazz d'Andrea Motis i a la nostàlgia de Paco Ibáñez. Del pri­mer vaig tro­bar alguna de les dar­re­res entra­des que que­da­ven un parell de dies abans, però de l'altre me n'he hagut de pai­rar perquè ja esta­ven totes venu­des. Andrea Motis. Omplir el Tea­tre Jardí de Figue­res d'afi­ci­o­nats al jazz, poca broma, però és que la noia –la jazzwo­man, com la pre­senta el seu men­tor i músic Cha­morro– a l'esce­nari dibuixa una mena de tri­an­gle de per­fecció. U: és atrac­tiva (diria que una monada, però no m'atre­veixo); dos: toca (a Figue­res només la trom­peta) molt bé, i tres: canta amb una veu que dis­corre com una papa­llona pre­cisa i efec­tiva, una veu pro­pera, quasi con­fi­den­cial, dels antípodes de Nina Simone. Grata sor­presa pel galo­par de Paco Ibáñez, pre­ci­sa­ment per no poder sen­tir el tes­ti­moni vivent i emblema de la cançó pro­testa dels anys sei­xanta i setanta... per entra­des exhau­ri­des: la nostàlgia i les pre­fe­rents poden molt. Acústica ha cres­cut i, pel poc que en sé, ha polit algun entre­banc, com ara no ofe­rir espec­ta­cles en pla­ce­tes que forçaven l'afi­ci­o­nat a encai­xo­nar-se als car­rers radi­als, no veure l'actu­ació i suar de mala manera. Tot i que, segons sento, l'allau –l'èxit– de públic segueix gene­rant inco­mo­di­tats: soroll més enllà dels hora­ris, algun tap massa dens..., i és que el cen­tre de Figue­res, com tot cen­tre urbà, no ofe­reix gai­res espais gene­ro­sos. Qui sap si es gua­nya­ria en desen­ga­va­nya­ment posant part de l'oferta en punts més perifèrics. Acústica, val­gui el seu nom, també ha cedit molt en això que els ini­ci­ats en diuen unplug­ged (desen­do­llat): a banda dels dos espec­ta­cles esmen­tats, en pocs més els músics han tocat així, desen­do­llats. I és que el tem­peri o, si volen, el volum sem­bla que és un dels ele­ments irre­nun­ci­a­bles del nos­tre món.