800 anys de Muret

Enguany, l'endemà de la Diada de la cadena humana, el 12 de setem­bre, es com­me­mo­ra­ran 800 anys d'una de les bata­lles més deci­si­ves, tal vegada la més deci­siva, de la història de Cata­lu­nya, la bata­lla de Muret, esde­vin­guda el 1213. La gai­rebé com­pleta absència d'actes com­me­mo­ra­tius d'aquesta efemèride (jo almenys no en tinc constància de cap) demos­tra la manca d'interès ins­ti­tu­ci­o­nal i l'escàs conei­xe­ment popu­lar d'aquells fets mal­grat a aques­tes alçades la his­to­ri­o­gra­fia ja compta amb apor­ta­ci­ons força sòlides que hau­rien de merèixer una major divul­gació. Algú podria al·legar que Muret repre­senta una der­rota sense pal·lia­tius i que no s'escau cap mena de pompa, però aquesta és una excusa poc assu­mi­ble per a un poble que ha triat la des­feta de l'11 de setem­bre de 1714 com a cen­tre del seu ima­gi­nari naci­o­nal. De fet, el trànsit per la fina línia de l'extinció en el qual ens vam col·locar el 1714 deriva del fracàs en la cons­trucció d'una potència a l'Europa occi­den­tal que es va començar a ges­tar en la catàstrofe de 1213.

Amb el pre­text d'aca­bar amb l'heret­gia càtara que s'este­nia pels ter­ri­to­ris d'Occitània, el papat i el rei Felip II de França es van con­ju­rar per enviar un exèrcit de cro­ats lide­rat per Simó de Mont­fort con­tra la noblesa occi­tana la qual va bus­car aixo­pluc en Pere I (para­do­xal­ment ano­me­nat el Catòlic) i les seves tro­pes cata­la­nes i ara­go­ne­ses. Les hosts de Pere I van pro­var de pren­dre la for­ta­lesa de Muret, situ­ada a uns quilòmetres al sud de Tolosa i repel·lir així l'ocu­pació dels cro­ats en aquell ter­ri­tori però la cava­lle­ria coman­dada per Simó de Mont­fort fou impla­ca­ble: va tren­car el setge, va escla­far els exèrcits ali­ats i el rei Pere I va morir en el camp de bata­lla. A Muret, doncs, es va escapçar la influència cata­lana sobre Occitània i les pos­si­bi­li­tats d'expansió al nord dels Piri­neus a la vegada que França con­so­li­dava la seva hege­mo­nia. Les poste­ri­ors con­ques­tes de València i de Mallorca per part del fill i suc­ces­sor de Pere I, Jaume I, gai­rebé sig­ni­fi­quen un premi de con­so­lació com­pa­rat amb el for­mi­da­ble apo­geu polític que podria haver sig­ni­fi­cat der­ro­tar el braç armat enviat per França i pel papat i for­jar una unió amb els ter­ri­to­ris occi­tans que arribés gai­rebé fins a la Bor­go­nya. Jaume I, en el fons, es va limi­tar a apedaçar els greus errors come­sos en el reg­nat del seu pare, que no sols van incloure la qüestió occi­tana, sinó també haver aju­dat a l'expansió cas­te­llana a la península Ibèrica con­tra els sarraïns a canvi de no-res, política que es va con­cre­tar a la bata­lla de les Navas de Tolosa esde­vin­guda tan sols un any abans de Muret, el 1212. Per­dut l'avenç sobre França i sobre Cas­te­lla als cata­lans sols ens va res­tar la Medi­terrània en un pro­jecte que, tret de les excep­ci­ons dels segles XIII i XIV, es va tro­bar més cen­trat en aspec­tes comer­ci­als, econòmics i cul­tu­rals que mili­tars.

El record de Muret sem­bla insi­nuar que la inca­pa­ci­tat cata­lana per fun­dar estruc­tu­res polítiques sòlides no deriva sols del cos­tum d'haver sobre­vis­cut d'ençà de 1714 sense un poder sobirà sinó que, d'alguna manera, es troba més arre­lat en el nos­tra con­dició col·lec­tiva. Tot ple­gat sem­bla que sem­pre ens movem en la direcció contrària a com actuen els pobles que han creat un apa­rell de domi­nació sigui per eri­gir-se com a pro­ta­go­nis­tes dels ava­tars històrics o sigui, sim­ple­ment, per pro­te­gir-se amb efec­ti­vi­tat dels seus veïns.

El procés cap a la inde­pendència en el qual sem­blem immer­sos de moment no repre­senta un canvi subs­tan­cial en aquesta cons­tant que s'ha reproduït durant segles. La manca de clare­dat en el dis­curs sobre els objec­tius que ens pro­po­sem, la suprema auto­e­xigència (per exem­ple, l'apel·lació a unes super­ma­jo­ries que no s'han exi­git mai a cap comu­ni­tat que hagi aspi­rat a la sobi­ra­nia) la poca con­si­de­ració cap als ele­ments que deter­mi­nen la nos­tra iden­ti­tat naci­o­nal (fins i tot amb la pre­dis­po­sició a renun­ciar a la llen­gua com a moneda de canvi de la lli­ber­tat política) o la ingènua con­fiança en el fet que les rela­ci­ons de força (inclo­ses les reac­ci­ons vio­len­tes) no tin­dran cap paper ni en el trànsit cap a la secessió ni en la defensa del futur estat inde­pen­dent serien l'adap­tació con­tem­porània a això que podríem ano­me­nar, per con­tra­po­sició a la volun­tat de poder, la volun­tat d'impotència.

De moment, els cata­lans ens estem con­ver­tint en el poble de la història de la huma­ni­tat que deu haver impul­sat més actes rei­vin­di­ca­tius mas­sius per a la seva inde­pendència naci­o­nal sense resul­tats tan­gi­bles, cir­cumstància a la qual s'hi afe­girà la cadena humana del pro­per 11 de setem­bre. El rere­fons con­ti­nua domi­nat per una visió d'un canvi en les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, ama­ble, post bel·licista, ins­pi­rat en una Europa aixe­cada sobre la pro­tecció dels drets humans i el desen­vo­lu­pa­ment econòmic. Però sem­bla difícil elu­dir els mean­dres que flu­ei­xen en el subsòl dels con­flic­tes entre les comu­ni­tats huma­nes i no està tan clar que un repte com el de la cre­ació d'un nou estat a la Medi­terrània occi­den­tal no des­fermi for­ces ter­ri­bles com les que van topar a Muret fa 800 anys. Per exem­ple, algú pot creure que l'estat francès, amb la memòria històrica que aca­bem de nar­rar, accep­tarà sense reser­ves que torni a emer­gir un dels seus rivals secu­lars? No con­tem­plar totes aques­tes vari­a­bles ens col·loca més a prop del fracàs que ha carac­te­rit­zat l'acció política cata­lana d'ençà de les imprudències de Pere I que d'un èxit que repre­sen­ta­ria un canvi radi­cal no sols en la nos­tra idi­o­sincràsia sinó també en l'equi­li­bri de poders del con­ti­nent euro­peu.