Tocar campanes

La Rosita era l'encar­re­gada de tocar les cam­pa­nes al meu poble, a Vila-seca. Segons el toc que feia sabies si el mort era home o dona. Si l'advertència sonora era de pena o d'ale­gria, un bateig, o un incendi, o l'hora de la pausa del mig­dia, un assalt de pira­tes o l'arri­bada de l'any nou. Les apli­ca­ci­ons sono­res del cam­pa­nar eren més exten­ses que les de mar­car l'hora dels adéus o les hores. Però la tec­ni­fi­cació va eli­mi­nar de cop aquest toc humà i artesà. Ara és automàtic. I fins i tot, a certs poblets de mun­ta­nya, n'hi ha que no els plau que sonin les cam­pa­nes perquè els trenca el son.

Però hi ha cam­pa­ners que fan gala de la seva feina de ver­ti­gen, del seu pes en la nos­tra manera de ser, i a Os de Bala­guer ja fa 26 anys que la Con­fra­ria de Cam­pa­ners de Cata­lu­nya orga­nitza tro­ba­des per rei­vin­di­car-se. I fan ben fet, perquè d'ençà que la soci­e­tat és líquida i que els valors són tous, els cam­pa­nars han per­dut presència ciu­ta­dana. La demoscòpia cer­ti­fica que l'auto­ri­tat ha que­dat diluïda. La dels cam­pa­nars i de la ins­ti­tució que els aixeca, també. Tot i que en par­lar sí que fem ser­vir expres­si­ons com ara “ha sen­tit tocar cam­pa­nes”, o “ha fet cam­pana”. Per això m'ha sob­tat el debat de si han de sonar a les 17.14 h de l'11 de setem­bre. Perquè suposa ampliar la rei­vin­di­cació del seu so i la seva presència en els actes trans­cen­dents d'aquesta vida, i perquè els incor­pora a una con­vo­catòria mas­siva. I perquè m'ima­gino que sonant simultània­ment l'any 1714 devia fer l'efecte d'això que ara se'n diu stre­a­ming, o trans­missió simultània a través de la xarxa. Em sem­bla llo­a­ble que en l'era de Twit­ter algú es recordi de les cam­pa­nes, i de per qui sonen. També el pre­si­dent Mas ha recor­re­gut a un mètode en desús com una carta per saber què diu Rajoy sobre la con­sulta. I no sabem si la carta té 1.714 caràcters! En absència de rea­li­tats, els semiòlegs ana­lit­zen qual­se­vol sig­ni­fi­cant, qual­se­vol petit símbol. Però serà penós que el repte polític i social més impor­tant que tenim els cata­lans en 300 anys s'acabi com una bara­lla de cam­pa­nar. Compto que no, i que sabrem anar a la cate­go­ria per comp­tes de per­dre'ns en l'anècdota, per més sonada que sigui.