El primer dia

Cada dotze de setem­bre, quan veig la mai­nada de P3 que comença a l'escola, m'emo­ci­ono. Són tan petits i fràgils! Alguns ja vénen bre­gats de l'escola bres­sol, però vés a saber tots ple­gats què pen­sen i què sen­ten, encu­ri­o­sits, ate­mo­rits, afer­rats de la mà dels seus pares. Aquests nens i nenes comen­cen avui una etapa molt impor­tant de la seva vida, i les seves famílies també. Sor­ti­ran de l'escola amb 12 anys, amb la infan­tesa aca­bada –la Rodo­reda deia: “només es viu fins als dotze anys, i a mi em sem­bla que no he vis­cut”–, i amb un peu posat a la mera­ve­llosa i temuda –sobre­tot pels pares– ado­lescència.

De moment, han d'apren­dre de seure bé, de can­tar cançone­tes, de res­pec­tar els altres, d'escriure el seu nom amb lle­tra de pal –una pro­esa!–, i han de començar a conèixer el barri on viuen i el país d'on són. No cal que sàpiguen res encara ni de reta­lla­des de sous, ni d'aug­ment d'alum­nes, ni dels atacs sis­temàtics que rep l'escola cata­lana i el seu impe­ca­ble sis­tema d'immersió lingüística. De pro­ble­mes, els que vul­gueu, però ells s'han de que­dar amb el que té de millor l'escola: els com­panys i els mes­tres. Els mes­tres voca­ci­o­nals, de pedra picada, que esti­men els seus alum­nes, que hi cre­uen, que tenen paciència, que estan de bon humor, que són capaços de treure el millor d'aques­tes per­so­ne­tes que no aixe­quen dos pams de terra; mes­tres, és clar, que cre­uen en l'escola pública, igua­litària, que garan­teix a tot­hom les matei­xes opor­tu­ni­tats. Els temps difícils són temps de suports incon­di­ci­o­nals. Per això és tan impor­tant que les famílies esti­guem, avui més que mai, de tot cor, al cos­tat de la nos­tra escola. Molt bon curs a tot­hom!