Els altres

A vega­des, amb la gent, et tro­bes amb un pro­blema: tenen totes les vir­tuts que et des­a­gra­den i cap dels vicis que més admi­res. Una frase tan aguda no se li pot haver acu­dit a aquest colum­nista de diu­menge. Ha de ser, per força, de Wins­ton Churc­hill o se l'hi podria atri­buir tran­quil·lament. Alguns estu­dis recents inten­ten demos­trar que, en vida, la retòrica de Churc­hill tenia efec­tes limi­tats. Al cap­da­vall va per­dre unes elec­ci­ons després d'haver lide­rat la victòria en la Segona Guerra Mun­dial. És veri­tat que, mal­grat tot, la seva popu­la­ri­tat es va man­te­nir sem­pre alta, però per a molts que l'havien d'escol­tar en directe els seus dis­cur­sos eren llargs i pesats. Tenien, a més, el to arro­gant de la seva classe social que els feia més aviat repel·lents per a molta gent.

Ara bé, la poste­ri­tat a vega­des des­til·la algu­nes fra­ses que, aïlla­des del seu con­text, aga­fen una res­sonància que les fa lle­gendàries i memo­ra­bles. La llen­gua de Churc­hill era real­ment devas­ta­dora quan par­lava dels altres. Ara que al meu país sem­bla que s'imposa una dialèctica entre nosal­tres i “ells”, la retòrica del vell lleó pot resul­tar ins­pi­ra­dora. El màxim altre que va tenir Churc­hill va ser, no cal dir, Adolf Hit­ler, però fins i tot en aquest cas extrem en va dir una amb gràcia: “No odio a ningú lle­vat de Hit­ler. I pen­sin que és per una qüestió pro­fes­si­o­nal.” D'un rival polític deia que si es trac­tava d'acon­se­guir no resol­dre res aquell era l'home més ben dotat per a la tasca. “En això no té rival”, rema­tava. El millor Churc­hill com­bina, a parts iguals, iro­nia, humor i mala llet. D'un pri­mer minis­tre labo­rista havia dit: “Sabem que Ram­say McDo­nald, més que ningú, tenia el talent de com­pri­mir la màxima quan­ti­tat de parau­les en la mínima quan­ti­tat de pen­sa­ment.”

En la com­plexa situ­ació política actual caldrà evi­tar, espe­ci­al­ment, polítics com el que Churc­hill des­cri­via així: “És un d'aquells ora­dors de qui es pot ben dir que quan s'aixe­quen no saben què volen dir, que men­tre par­len no saben el que diuen, i que quan s'asse­uen no saben el que han dit.” A veure si hi ha sort.