La vergonya d'un estat

Un dijous de fa un parell de set­ma­nes vàrem mirar, còmoda­ment asse­guts al con­for­ta­ble i segur sofà de casa, Encar­ce­la­dos, un nou pro­grama de La Sexta els peri­o­dis­tes del qual han recor­re­gut les trenta pre­sons més peri­llo­ses i con­flic­ti­ves del món. Aquell dia tocava Bolívia. Les imat­ges que ens varen mos­trar eren col­pi­do­res i l'espec­ta­cle del que anava pas­sant davant nos­tre, dan­tesc. Per­so­nes amun­te­ga­des i dei­xa­des de la mà de Déu inten­ta­ven sobre­viure a una quo­ti­di­a­ni­tat hor­ro­ro­sa­ment caòtica. Un espai a on regia la llei impo­sada pels pre­sos més pode­ro­sos segons les seves “nor­mes” i a on es dei­xava els “no esco­llits” sot­me­sos a les injustícies i bar­ba­ri­tats que això sem­pre implica. Un lloc a on els guar­des eren mers espec­ta­dors impas­si­bles als hor­rors que allà succeïen i a on homes, dones i cri­a­tu­res con­vi­vien sense llits, sense men­jar, rode­jats d'escom­bra­ries, droga i armes durant mesos o anys. Una presó a on la tor­tura i els mal­trac­ta­ments rei­te­rats entre els interns (eufe­misme de pre­so­ners) i la lluita per la super­vivència per­so­nal eren el pa de cada dia sense que cap ins­ti­tució del govern del senyor Evo Mora­les vetllés pel con­trol i la seva segu­re­tat.

Si donem per bona la frase (m'han dit que de Josep Pla) “es coneix el grau de civi­lit­zació d'un país visi­tant els seus hos­pi­tals, els seus cemen­ti­ris i també (impor­tantíssim) les seves pre­sons”, podem dir sense tenir por d'equi­vo­car-nos que el que vàrem veure per tele­visió és més propi de dic­ta­du­res fei­xis­tes i de gover­nants sàtra­pes que abu­sen del poder o l'auto­ri­tat que de països democràtics.

Un país que tin­gui i per­meti que per­so­nes (hagin fet el que hagin fet) vis­quin o sobre­vis­quin en aques­tes con­di­ci­ons és igno­miniós pel que té d'indigne i ver­gonyós i està, per tant, molt lluny de la civi­lit­zació i de la democràcia. I també s'hau­ria de dir, allà on cal­gui, que un país que no faci palès el seu rebuig for­mal i polític amb ges­tos diplomàtics evi­dents a aquesta manera de fer, con­tri­bu­eix, d'una manera o altra, a fer que això no canviï.

No sé segur si la frase citada abans és real­ment de Josep Pla, però també podria ben bé ser de qual­se­vol advo­cat pena­lista, real­ment demòcrata, que vis­qui amb passió la seva feina i que com que es fa un fart de visi­tar cli­ents a les pre­sons tin­gui molt clar que això mai no hi hau­ria de pas­sar. El repu­tat i com­promès pena­lista de casa ho diu sem­pre.