País

Tot va tan de pressa que no sé si el temps és líquid, com diu Bau­man, o més aviat és gas, o vent, un cop de tra­mun­tana que ens passa per davant sense que res l'aturi. Tan de pressa que neces­si­tem atu­rar-nos i cele­brar on som i el que som, perquè cele­brar vol dir agrair el que tens i el que ets. I som un gran país. Un país que aguanta estoi­ca­ment els insults i les ame­na­ces fei­xis­tes, fruit de l'estultícia i la incom­prensió, i que treu un milió sis-cen­tes mil per­so­nes al car­rer sense ni un inci­dent ni una esgar­ra­pada. Un país de gent que comença a exi­gir –perquè els estima– la seva llen­gua arreu, els vins de casa, les ver­du­res pro­pe­res, el dis­seny fet aquí. Un país que ha donat un mes­tre com Martí de Riquer, el més savi, el més cor­dial i el més humil dels roma­nis­tes. Un país d'esforçades meda­llis­tes, de cre­a­dors potents que, mal­grat la crisi i l'incre­ment bru­tal de l'IVA cul­tu­ral, fan arri­bar les seves cre­a­ci­ons al públic –el Verkami ajuda–, un públic que, agraït i entu­si­asta, con­su­meix encara més cul­tura que mai. Un país al qual després de la Diada li ha bai­xat l'adre­na­lina –no cal­dria sinó, perquè la teníem a dalt de tot– i es pre­gunta “i ara què?”, i mira els seus diri­gents, i sí que hi con­fia, tot i que a vega­des no es pot estar de pen­sar, amb l'ai al cor, “a veure què faran”. I es desa­nima una mica veient la potent ofen­siva d'Espa­nya con­tra el camí que hem ini­ciat, que no té retorn, tot i que sap que era d'espe­rar i que només és el començament, i escolta atònit que no ens vol­dran a Europa –a nosal­tres, que som els més euro­peis­tes– i totes les coses tan dolen­tes que diuen que ens pas­sa­ran quan siguem inde­pen­dents. Però de seguida li passa. No ens arru­ga­rem per això, pensa, i a més, a l'hora de la veri­tat, com els llops de quan érem petits que, per fer-nos por, ens dèiem que vin­drien i que se'ns men­ja­rien, res no serà veri­tat. Sort que el nos­tre és un gran país que no es creu res que no sigui tre­ba­llar i tirar enda­vant.