Què cerques?

Conec Cer­cas de fa anys, el valoro i l'apre­cio, però no puc pas dir que siguem amics. Ens han ajun­tat la lite­ra­tura, Girona, la passió pel diàleg i algu­nes amis­tats com­par­ti­des. Com és sabut, Cer­cas és afa­ble, un pèl des­pis­tat i llest. Ens vam conèixer fa 25 anys, gràcies a una anto­lo­gia d'autors giro­nins. Lla­vors, em va dir que era qui ho tenia més difícil perquè era l'únic de tots ple­gats que escri­via en cas­tellà des de Girona. Però és qui se n'ha sor­tit millor. És tre­ba­lla­dor i té talent. Enho­ra­bona. Ha sabut jugar les seves car­tes. És obvi que tenia i té més autors amb qui com­pe­tir, però també, més pos­si­bles lec­tors, una situ­ació soci­o­lingüística més favo­ra­ble i més mit­jans de comu­ni­cació dis­po­sats a escol­tar-lo. Amb Sol­da­dos de Sala­mina va ser així. Va agra­dar també que arribés de Girona perquè Cer­cas és gironí i d'Iba­her­nando. Em va dir en una entre­vista que la vir­tut i la justícia són més a prop del repu­blicà Mira­lles que no del falan­gista Sánchez Mazas. D'acord. Però això no impe­deix que es llegís també com una novel·la on es recon­ci­lien les dues visi­ons espa­nyo­les d'Espa­nya. I no em sem­bla casual que hi hagi un nar­ra­dor un xic post­mo­dern, però també un xic fas­ci­nat per Sánchez Mazas. “Porqué era como noso­tros… De pue­blo… De Falange… De Acción Católica…”, diu el seu pare a Ana­tomía de un ins­tante, par­lant d'Adolfo Suárez. No em sem­bla que cap pare de cap amic meu, si més no dels nas­cuts a Cata­lu­nya, ho hagués dit. Però tot­hom té els orígens que té. I Cer­cas els ha novel·lat. Com aquell nar­ra­dor, encara que “Sánchez Mazas sigui, més aviat, un esquer”. En aque­lla entre­vista, també va cri­ti­car el naci­o­na­lisme, però no l'inde­pen­den­tisme. Va indi­car que vota­ria que no, no que no es pogués votar. I ara s'ha des­pen­jat escri­vint que seria com si votéssim pas­sar un semàfor ver­mell. En sen­tir que en par­lava, un amic m'ha recor­dat que en una entre­vista a TV3 Cer­cas va dir també que sem­blava que en Lara i ell eren els únics cata­lans no inde­pen­den­tis­tes. Només tu i l'amo de l'edi­to­rial Pla­neta, Javier? Allò del semàfor és només ideològic?