Opinió

Els moderats

Quin és el problema de ser un moderat? Doncs que a Espanya no n'hi ha

Com­ple­ta­ment d'acord amb la frase d'Agustí Colo­mi­nes, en l'arti­cle publi­cat en aquest diari el pas­sat dia 26: “Sense els mode­rats és impos­si­ble anar enlloc. Però el mode­ran­tisme no és patri­moni ni d'UDC ni del PSC ni dels defen­sors mediàtics d'aquesta ter­cera via que, a diferència del sobi­ra­nisme tout court –que inclou mode­rats com un ser­vi­dor o el pre­si­dent Mas–, neces­sita un aliat a Espa­nya que no té.” Justa la fusta: ni la con­sulta ni la inde­pendència seran pos­si­bles ni desit­ja­bles sense comp­tar amb els mode­rats, però és que, a més, hi ha molts mode­rats dins del sobi­ra­nisme. Pujol i Mas, per començar. És fals, doncs, que les “ter­ce­res vies” del PSC o de Duran i Lleida siguin les úniques mani­fes­ta­ci­ons de mode­ran­tisme a Cata­lu­nya: hi ha un sobi­ra­nisme cen­trista, cons­truc­tiu, inclu­siu, pragmàtic i rea­lista. Ara ja no és pos­si­ble acu­sar el sobi­ra­nisme català d'infan­til, de massa romàntic o d'il·lús.

Qual­se­vol per­sona que hagi lle­git Cambó, o les seves memòries, s'ado­narà de seguida que ell es con­si­de­rava un radi­cal. Defen­sava la mode­ració en les for­mes, aquell sua­vi­ter in modo que el va dur a molts èxits en favor de l'auto­go­vern de Cata­lu­nya, però es con­si­de­rava un home de con­vic­ci­ons for­tes. La qual cosa el por­tava a afir­mar que un monu­ment a la República, com el que va pre­si­dir la plaça del Cinc d'Oros (Dia­go­nal amb pas­seig de Gràcia) abans de ser trans­for­mada en monu­ment al tri­omf de Franco, era un monu­ment a la ingenuïtat. Cambó no con­fi­ava en el fede­ra­lisme, en part perquè sem­pre anava de la mà d'estranys com­panys de viatge com Ler­roux o com el PSOE. Cambó, a prin­ci­pis de segle, sabia cop­sar el pols del car­rer i ende­vi­nava l'atmos­fera a Cata­lu­nya: “Soli­da­ri­tat és la terra, ho sents? És la terra que s'alça en els seus homes...”, com rela­tava Joan Mara­gall el 1907. “Que no ho veieu? És un alçament”. Cambó, el jove mode­rat, va ensu­mar l'ambi­ent i va lide­rar-lo.

Però, amb els anys, Cambó va per­dre aquest lide­ratge. Per una raó sen­zi­lla: quin és el pro­blema de ser un mode­rat? Doncs que a Espa­nya no n'hi ha. O que n'hi ha pocs, o que no estan orga­nit­zats, o que són com­panys de viatge irre­gu­lars. I com que no hi ha mode­rats a Espa­nya, les pro­pos­tes refor­mis­tes o fede­ra­lis­tes sem­pre arri­ben des de la perifèria i mai no tro­ben res­posta a Madrid. Avui això ja es comença a veure amb la fre­dor que ha rebut la “via” de Duran per part dels por­ta­veus del PP, o amb la tònica de la llei Wer”. Cambó, en impli­car-se massa amb l'Estat espa­nyol, només va tro­bar silenci allí i acu­sa­ci­ons de traïció aquí. Havia per­dut el pols del car­rer. El sen­tit de la rea­li­tat. El rea­lisme.

I mal­grat tot, plan­te­jar avui una “ter­cera via” té una funció útil, ho sem­bli o no: la de sumar encara més mode­rats a la causa de l'auto­de­ter­mi­nació. Si Cambó hagués sabut que la sor­desa de l'Estat espa­nyol seria tan gran, hau­ria pre­vist la cocció ràpida de la victòria de Macià i s'hau­ria sumat a les tesis més ambi­ci­o­ses. Va fra­cas­sar no per massa pragmàtic, no per massa mode­rat, sinó per massa il·lús. Pre­veig que tant Duran com el PSC o qual­se­vol altre que plan­tegi vies intermèdies no tri­garà en arri­bar la decepció i la cons­ta­tació que no hi ha via intermèdia pos­si­ble. Per què? Per allò que Cambó no va saber pre­veure ni ende­vi­nar: que a Espa­nya no hi ha mode­rats. O com a mínim no n'hi ha en aquest assumpte. “Que no ho veieu?”

El pre­si­dent Mas lidera una for­mació mode­rada, que pot acre­di­tar haver fet tots els intents de resol­dre l'encaix de Cata­lu­nya amb Espa­nya. Ep!: de la mateixa manera que ERC va fer el mateix intent amb les esquer­res espa­nyo­les, en l'època de Zapa­tero al balcó de la Gene­ra­li­tat. ERC tam­poc no se'n va sor­tir, ni amb l'Esta­tut del 2006 ni amb el del 1932. No han fun­ci­o­nat ni la “via Majes­tic” ni la “via Tri­par­tit”, com ja no havien fun­ci­o­nat ni la “via Maura” ni la “via Azaña”. Aques­tes últi­mes dues van aca­bar amb dic­ta­du­res. El fracàs de les vies moder­nes, de ben segur, només pot tenir un desen­llaç democràtic. I rea­lista. No tinc cap dubte que Duran, com tants altres polítics que cre­uen en refor­mar Espa­nya, gua­nya­ran molt en rea­lisme durant les pro­pe­res set­ma­nes. I ales­ho­res, per pri­mera vegada en la nos­tra història (vet aquí la clau del tri­omf), ja hi serem tots.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.