El mal extrem i banal

Com a con­seqüència del recent film de Mar­ga­rethe von Trotta sobre Han­nah Arendt, ha tor­nat a sor­gir el debat sobre la pos­si­bi­li­tat que cri­mi­nals que han por­tat a la mort inno­cents, en oca­si­ons mili­ons, no siguin dimo­nis car­re­gats d'odi, sinó per­so­nes orde­na­des i dis­ci­pli­na­des que han fet amb pul­cri­tud i eficàcia admi­nis­tra­tiva el que era la “seva obli­gació regla­mentària”, obvi­ant pen­sar en les con­seqüències dels seus actes. Arendt, una filòsofa d'ori­gen jueu, és envi­ada a cobrir la infor­mació del judici que es fa a Israel el 1961 a Eich­man, cri­mi­nal nazi segres­tat pels ser­veis secrets isra­e­li­ans a l'Amèrica del Sud. El judici té impacte inter­na­ci­o­nal. El govern ale­many actua perquè l'estreta relació a la SS, on coin­ci­dei­xen Eich­man i Hans Golbke, cap de gabi­net del can­ce­ller Ade­na­uer, no surti a la llum. Molts fun­ci­o­na­ris dels governs ale­manys de la post­guerra ho eren a l'època nazi... Eich­man va ser el secre­tari de la reunió de Wann­see el 1942, en la qual el govern del Reich deci­deix posar en marxa la “solució final”, és a dir, l'exter­mini de tots els jueus d'Ale­ma­nya i dels ter­ri­to­ris ocu­pats; en defi­ni­tiva, més de la mei­tat d'Europa. És ell un dels prin­ci­pals orga­nit­za­dors d'una ope­ració com­plexa per la logística, el cost i la neces­si­tat de dis­creció. No s'havia d'inqui­e­tar el poble ale­many amb una ope­ració que s'havia de dur a terme sense la seva apro­vació explícita. L'eli­mi­nació dels jueus “era una acció que bene­fi­ci­ava a tots”,  perquè els jueus “eren una raça que era un mal per a la huma­ni­tat i, com a tal, havia de ser exter­mi­nada...”.

És difícil enten­dre que per­so­nes apa­rent­ment nor­mals –segons Arendt, ter­ri­ble­ment i temi­ble­ment nor­mals– puguin arri­bar a matar mili­ons de per­so­nes inno­cents de manera sis­temàtica. Quina és la raó que jus­ti­fica aquest com­por­ta­ment inhumà i anti­humà? Va pas­sar en el règim nazi i en el comu­nista amb Sta­lin. En l'un, per raons de raça, i en l'altre, d'ide­o­lo­gia. Es podria argu­men­tar que la por per la pròpia inte­gri­tat física els va fer actuar de la manera en què ho van fer, però l'argu­ment és incon­sis­tent; sovint la seva dedi­cació i esforç en l'eli­mi­nació de jueus o pre­so­ners polítics “ene­mics del poble” anava més enllà del que es podria con­si­de­rar “obli­gació regla­mentària”. Eren efi­ci­ents i dis­ci­pli­nats fun­ci­o­na­ris fins a l'extrem. És incom­pren­si­ble que fes­sin el que van fer en algu­nes cir­cumstàncies con­cre­tes, espe­ci­al­ment a par­tir del 1944 en el cas dels nazis, quan era evi­dent que la guerra estava per­duda i les con­seqüències de les seves acci­ons podien tenir efec­tes nega­tius per a ells matei­xos una vegada la guerra aca­bada i Ale­ma­nya der­ro­tada i envaïda. La teo­ria d'Arendt és que per­so­nes nor­mals sota una deter­mi­nada dis­ci­plina poden arri­bar a les més grans per­ver­si­tats amb la fre­dor amb què es ges­ti­ona un procés indus­trial. Es fa el que es fa sense valo­rar-ne les con­seqüències, com­plint el regla­ment amb mètode i pul­cri­tud. És pro­ba­ble que, en deter­mi­na­des cir­cumstàncies, la cru­el­tat, fona­men­tada en l'odi als jueus, pogués ser una expli­cació al com­por­ta­ment cri­mi­nal perquè repre­sen­tava una revenja ali­men­tada per la pro­pa­ganda del règim, però en la majo­ria dels casos, l'única raó era la lle­ial­tat a un sis­tema que con­ver­tia en traïdor aquell que es revol­tava. Les con­seqüències eren un “sim­ple resul­tat”. Com era espe­ra­ble, aquesta opinió d'Arendt va ser dura­ment cri­ti­cada per la majo­ria de les orga­nit­za­ci­ons jue­ves tant d'Amèrica com d'Europa, segons les quals Eich­man era la per­so­ni­fi­cació mateixa del mal.

No es pot viure, pen­sar i actuar volent des­conèixer la rea­li­tat medi­ata i les con­seqüències de les pròpies acci­ons. L'obli­gació gene­rada per l'ordre rebuda, el segui­ment del regla­ment, sem­pre ha de tenir un límit que per­meti, en funció de les con­seqüències d'aquesta ordre, rebut­jar-la. Sovint, però, l'entorn, la dis­ci­plina i el cos­tum con­di­ci­o­nen la manera d'actuar. És així com s'explica la bana­li­tat del mal, que es fa de la manera més abso­luta per inèrcia admi­nis­tra­tiva. Les con­seqüències són ter­ri­bles i les raons, fútils, hi ha una abso­luta des­pro­porció entre les unes i les altres. Amb això així, és lògic pen­sar que no es neces­sita un exèrcit de mal­vats per exter­mi­nar mili­ons d'éssers humans, sinó un de per­so­nes dis­ci­pli­na­des orde­na­des, pul­cres i dili­gents, de fun­ci­o­na­ris que fan el que els diuen. Hi va haver dese­nes de milers d'indi­vi­dus que van col·labo­rar en el geno­cidi sense alte­rar les seves vides i amb la fre­dor de qui tracta amb objec­tes en lloc d'éssers humans. Aquest fet valida la tesi d'Arendt i jus­ti­fica el gran nom­bre de fun­ci­o­na­ris que van col·labo­rar en el geno­cidi i que, per tant, van fer pos­si­ble que tingués una dimensió immensa. El nazisme va treure a les per­so­nes la capa­ci­tat de pen­sar, no només als bot­xins, també a les vícti­mes. És això el que va con­ver­tir en col·labo­ra­dors neces­sa­ris per­so­nes pro­vi­nents de les comu­ni­tats jue­ves que esta­ven sent ani­qui­la­des. La qüestió no té lògica, però és un fet real que jus­ti­fica la dimensió del geno­cidi.

Durant la guerra, la men­tida més eficaç dels nazis per a la ciu­ta­da­nia va ser l'eslògan Der Shick­salskampf des Deutsc­hen Volkes (‘La bata­lla és el destí del poble ale­many'), inven­tat per Hit­ler o Goeb­bels, que va faci­li­tar l'auto­en­gany en tres àrees. Pri­mer, es va dir que la guerra no era una guerra; segon, havia estat ori­gi­nada pel destí i no per Ale­ma­nya, i ter­cer, era una qüestió de vida o mort per als ale­manys, és a dir, o s'ani­qui­lava els ene­mics o s'era ani­qui­lat. Aquest entorn de dis­torsió abso­luta de la rea­li­tat va por­tar per­so­nes com Eich­man a come­tre crims con­tra la huma­ni­tat des de la més abso­luta bana­li­tat. El per­so­natge era insig­ni­fi­cant en les seves actu­a­ci­ons per­so­nals, però regla­men­tista i dis­ci­pli­nat fins a l'extrem en l'àmbit “pro­fes­si­o­nal”, com­plint amb la seva “obli­gació” amb l'Estat per una lle­ial­tat que no era capaç de qüesti­o­nar perquè ho era tot per a ell.

Arendt va dir que el mal és radi­cal i banal; no és cert, és extrem i banal, no pot ser radi­cal perquè això supo­sa­ria por­tar el pen­sa­ment a l'extrem i, en aquest cas, no hi havia pen­sa­ment. Va des­a­parèixer en aquells cri­mi­nals la capa­ci­tat més impor­tant de l'home: pen­sar, és a dir, dia­lo­gar amb un mateix. La con­seqüència és clara; no és legítim valo­rar la lle­ial­tat i dis­ci­plina com un bé abso­lut, no ho és tam­poc posar el bé de l'Estat per sobre del de la ciu­ta­da­nia, no pot ser mai la llei i l'ordre un bé abso­lut si no es con­tra­posa a la justícia... El perill i el risc d'una llei o un regla­ment injust és que sem­pre hi haurà fun­ci­o­na­ris deci­dits a fer-los com­plir. És per això que sem­pre per sobre de les lleis hi ha d'haver l'home.