Opinió

Canviar cromos

Hi va haver un temps en què les empreses eren familiars i paternalistes

No podem seguir així. I em refe­reixo a la cul­tura econòmica que domina el pano­rama mun­dial i que ha por­tat la crisi econòmica. I din­tre d'aquesta revisió, que accep­ten molts eco­no­mis­tes –que san­ci­o­nen la cobdícia– i el mateix papa Fran­cesc en ter­mes encara més durs, hi ha la revisió de l'empresa pri­vada, que és la prin­ci­pal proveïdora d'ocu­pació i de benes­tar.

S'ha escrit molt sobre les empre­ses. Jo mateix he dedi­cat milers de pàgines als empre­sa­ris cata­lans que he cone­gut o sobre els quals he inves­ti­gat. Tot­hom està d'acord que les empre­ses tenen tres pro­ta­go­nis­tes: aquells que apor­ten els recur­sos o pro­pi­e­ta­ris, els ges­tors o direc­tius i el per­so­nal que hi tre­ba­lla. En el que hi ha diferències d'opinió és sobre el paper d'aquells tres, i el d'un quart actor, que per mi també compta, que és la comu­ni­tat o comu­ni­tats en què es mouen aque­lles empre­ses.

Hi va haver un temps, a Cata­lu­nya i al Japó, per exem­ple, en què les empre­ses eren fami­li­ars i pater­na­lis­tes. Quan un tre­ba­lla­dor entrava en una, acos­tu­mava a ser per sem­pre, men­tre pre­pa­rava el fill perquè els subs­tituís. Era el cas de mol­tes colònies tèxtils del Llo­bre­gat o del Ter, i de les grans empre­ses japo­ne­ses de després de la Segona Guerra Mun­dial. Recordo el cas d'un tre­ba­lla­dor de la Toyota que va can­viar el dia del seu casa­ment, per no crear un pro­blema a la gerència. Tot això és història: els japo­ne­sos i els cata­lans con­si­de­ren que no exis­teix cap com­promís de fide­li­tat a l'empre­sari, i aquest no es mou per con­si­de­ra­ci­ons per­so­nals sinó pel compte de resul­tats.

El canvi té la seva lògica, ja que no exis­teix el casa­ment indis­so­lu­ble entre empre­sari i tre­ba­lla­dor i, el pri­mer, no sem­pre pot asse­gu­rar la feina si el negoci va mala­ment. Però els dar­rers anys hem vist com el pro­ta­go­nisme dels finan­cers –pro­pi­e­ta­ris o bancs– s'aug­men­tava en detri­ment dels ges­tors i dels tre­ba­lla­dors. I amb un des­co­nei­xe­ment pro­fund de la comu­ni­tat en què es tre­ba­lla, amb les excep­ci­ons reco­ma­na­des pel depar­ta­ment de màrque­ting. Posem-ne un cas con­cret: el de Pan­rico, l'empresa dels Donuts. La pri­mera etapa va ser estric­ta­ment fami­liar, en mans de la família Cos­ta­freda. El 1961, Andreu Cos­ta­freda devia conèixer pel nom tots els obrers de la fàbrica. L'expansió va reque­rir més capi­tal, que vol dir més socis.

Aquests eren ja més llu­nyans, nome­na­ven exe­cu­tius i reso­lien l'estratègia de l'empresa sobre els balanços i el compte de resul­tats. El 2005 hi va entrar un fons d'inversió, Apax Part­ners. Abans, aquests fons tenien el sa cos­tum de pren­dre una posició mino­ritària en el capi­tal i donar suport al soci majo­ri­tari, però ara ja pre­nen el con­trol abso­lut, si els vaga. Com que els resul­tats de Pan­rico no eren bons, Apax va cedir el capi­tal als bancs cre­di­tors i aquests a un altre fons d'inversió que es diu Oak­tree, que no deu ni saber on és Santa Perpètua de Mogoda, on hi ha la prin­ci­pal planta de pro­ducció. Les empre­ses s'han con­ver­tit en cro­mos, que es can­vien per altres que no tens, com els direc­tius, i els tre­ba­lla­dors només tenen dret de vaga. Hem de bus­car un altre model.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.